Política de cookies
Esta web utilitza cookies per a que tinga la millor experiència d'usuari. Si continúa navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les mencionades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, punxe l'enllaç per a més informació.

X
×
×
Cercar en:

Encontra textos, audiovisuals e imatges

×

Congrés

Dia 13

MATÍ

10:00-10:45 Conferència de Richard Scott Cohen: El creixement internacional del món bandístic valencià

Richard-Scott Cohen

Catedràtic de Música, director d’orquestra i bandes de música simfòniques, i director del Departament d’Humanitats a la Ferris State University (Big Rapids, Michigan, EUA), on treballa des de 2002.
Nascut a Chicago, tè dues llicenciatures a la Universitat d’Illinois a Urbana-Champaign (EUA): una en Educació i Direcció Musical i l’altra en Llengües i Literatura Espanyoles.  A la Northwestern University (Evanston, Illinois, EUA) va obtindre el Màster i el doctorat en Direcció Musical de Conjunts Simfònics, on cursà els estudis amb el reconegut director John P. Paynter. Entre els anys 1993 i 1995 és becari Fulbright a València, a on realitza investigacions sobre el món bandístic valencià.  L’any 2000 la seua publicació basada en aquesta tesi doctoral és guardonada amb el Premi Fritz Thelen per la Societat Internacional per a la Investigació i Difusió de Música de Instruments de Vent (IGEB) en Oberschützen (Àustria).
A Espanya continua amb les seues activitats com a investigador, presentador, compositor i director convidat de bandes de música amateurs i professionals, com són les bandes municipals d’Alacant, Barcelona i Bilbao.  L’any 2012, Cohen és guardonat amb el Premi Northern Lights pels seus esforços en representació de nombroses organitzacions artístiques i cíviques a la seva comunitat de Big Rapids, Michigan.
Actualment és vicepresident de la Societat Internacional per a la Investigació i Difusió de Música d’Instruments de Vent (IGEB); president electe del Rotary Club de Big Rapids, Michigan; cap del Comitè d’Educació Internacional de la seua universitat, i directiu del Tuba Bach Chamber Music Festival.  També és soci de l’Associació Nacional de Directors de Bandes de Música Universitàries (CBDNA), de l’Associació Mundial per a les Bandes de Música i Conjunts Simfònics (WASBE) i de l’Associació de Bandes de Música i Orquestres Escolars de Michigan (MSBOA). Continua, a més, com a director, trombonista, compositor, arranjador, jurat de certàmens musicals, investigador, presentador, autor, traductor i professor als Estats Units, Canadà, Europa i Àsia.


11:30-12:30 Comunicacions I: Arxius de bandes

Ferran Escrivà-Llorca: Les obres de Rafael Esteve Nicolau i Francisco Esteve Pastor a l’arxiu de la banda d’Oliva

Ferran Escrivà-Llorca

Doctor en Música per la Universitat Politècnica de València amb la tesi Erudito, Pietas et Honor: Joan de Borja i la Música del seu temps (1533-1606). Professor superior de Musicologia i director musical. Ha estat professor del CSMV (Tenerife). Actualment compagina la docència, la recerca i la divulgació en història de la música i educació musical, així com la gestió i l’assessorament relacionats amb la direcció d’escoles de música innovadores.
Ha publicat en revistes com Revista de Musicologia i Scripta o en edicions com New Perspectives on Early Music in Spain (Reichenberger 2015), Hearing the City in Early Modern Europe (Brepols, 2018) o A Companion to Music in Rudolphine Prague (Brill, en premsa). És director de la revista Quadrivium. Revista de Musicologia que publica Avamus. Ha organitzat, juntament amb Andrea Bombi, el congrés Interseccions. Congrés d’Història de la Música al País Valencià, octubre 2016. Pertany als grups internacionals de recerca Musica Rudolphina i IHA-UJI (Iconografia i Història de l’Art). En la faceta educativa participa activament en congressos sobre tecnologia i innovació educativa sobre temes de dinàmiques de grups en e-learning i l’ús de playlists col·laboratives (Spotify), o temes d’integració musical en educació primària.

Les obres de Rafael Esteve Nicolau i Francisco Esteve Pastor a l’Arxiu Musical de la Banda d’Oliva

Rafael Esteve Nicolau va ser director de la Banda d’Oliva entre 1923 y 1930. El mestre de Muro havia obtingut la plaça d’organista de l’Església de Santa Maria i, a més de dirigir la banda, va crear un ambient musical a la vila d’Oliva com mai abans s’havia vist (va crear una orquestra simfònica, tocava el piano als cines i portava endavant el grup de cantors de l’esglèsia). El seu fill, Francisco Esteve Pastor, va viure la seua infantesa a Oliva i ja de més major continuava la tasca del seu pare als cines muts interpretant música al piano. La vinculació de Paco Esteve amb Oliva es va reprendre a la dècada dels 1970 amb un seguit de peces per a banda.
L’arxiu de la banda d’Oliva, actualment l’Associació Artístico Musical d’Oliva, conserva alguns autògrafs de Francisco Esteve així com revisions de la música del seu pare. Altres obres d’ambdós autors es preserven en l’arxiu parroquial de Santa Maria i en arxius particulars. La música d’ambdós es considerada en el món bandístic com innovadora per al seu temps i la vinculació amb Oliva ha permés investigar alguns esdeveniments i més vinculacions que es desconeixien fins fa poques dates.
La posada en valor de la música d’aquests autors ens permet també intentar recuperar altres repertoris actualment desapareguts i recrear la vida musical de la vila fins abans de la Guerra Civil.


Àngel Lluís Ferrando Morales, Jaume Jordi Ferrando Morales, Pablo Martínez Blanes: La «llibreta de repertori» dins l’arxiu de la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi

Àngel Lluís Ferrando Morales (Alcoi, 1965) és titulat superior en Direcció d’orquestra i Musicologia sota la direcció de Juan José Olives i Luis Prensa. Ha estat director artístic i titular de diverses entitats musicals des de 1997 fins l’actualitat. Des de 2007 és director de la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi. Ha escrit articles i estudis de caire musicològic així com impartit cursos musicals per a professorat, ponències, comunicacions i col·loquis sobre temes musicals. Actualment la seua recerca se centra en dues vessants: els arxius de les bandes de música i la relació entre la música i la literatura.

Jaume-Jordi Ferrando Morales (Alcoi, 1961) és Enginyer Tècnic Industrial i professor a l’escola professional Salesians Joan XXIII d’Alcoi, músic en plantilla de la Corporació Musical Primitiva des del 1985 on també ha ocupat diferents càrrecs directius. Al 1995 li s’encarrega la primera informatització de l’arxiu musical, la qual cosa li permet prendre contacte amb el patrimoni de l’entitat. Des d’aleshores ençà col·labora amb el manteniment de l’arxiu i ha escrit diversos articles sobre música i músics alcoians.

Pablo Martínez Blanes (Alcoi, 1970) és administratiu en una agència de transports. És membre de la Corporació Musical Primitiva com a saxofonista des de 1984, i des des de 2014 i de manera vocacional, és també el responsable del blog del Centre Instructiu Musical Apolo, on prepara continguts sobre l’actualitat d’aquesta societat i banda. Escriu també articles d’investigació i divulgació sobre música alcoiana i comarcal per a aquest blog i per a publicacions d’àmbit local.

La «llibreta de repertori» dins l’arxiu de la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi

La Corporació Musical Primitiva d’Alcoi conserva al seu arxiu una interessant col·lecció de llibretes de repertori de banda datades entre 1866 i 1918. La llibreta de repertori constituïa la base de l’estudi i el treball de la banda d’aquell any, interpretant-se tant en concerts com en balls, corregudes de bous, funcions d’acrobàcies, serenates, festes patronals, etc. Per tractar-se d’un element dinàmic al mostrar-nos també els canvis dins la programació de l’any o dels immediatament posteriors, li atorga la capacitat descriptiva del repertori del moment.
Conscients de la importància d’aquests documents de paper pautat, considerem necessari el seu estudi per posar en valor tot el que representen per a la documentació dels arxius de les bandes en general i d’aquest en particular. Aquests elements ens permeten descobrir compositors, obres i usos diversos, així com retrobar-ne d’altres. Centrant-nos en alguns exemples concrets conservats, la investigació en curs tracta d’esbrinar relacions, vincles i associacions entre la música present en els papers i la realitat de la banda. Aquesta primera aproximació a alguns d’aquests lligalls, ens permet extreure unes breus conclusions provisionals.


Jesús Escorihuela, Xavi Gomis, Xelo Gonzàlez, José Pasqual Hernández, Frederic Soria: Agrupació Musical la Lírica de Silla: 150 anys d’història

Jesús Escorihuela Castells. Va estudiar Magisteri en la Universitat de València i ha treballat com periodista i col·laborador en mitjans de comunicació. Va ser director del Butlletí d’Informació Municipal i de l’Escola de ràdio i televisió i de mitjans de comunicació de l’Ajuntament de Silla. Ha estat al capdavant del periòdic Punt i Seguit i ha ocupat la secretaria de premsa i comunicació de l’Associació de Bibliotecaris Valencians. En l’actualitat és president de l’Agrupació Musical La Lírica de Silla. Ha estat coautor del llibre Les bandes de música de Silla i autor del llibre Un viatge de llarg recorregut. L’Escola Municipal de Teatre de Silla (1985-2010).

Francesc Xavier Gomis i Llorens. És mestre de Ensenyament Primari, a més de Llicenciat en Dret. Fou mestre de música del Col·legi Públic El Patí de Silla, del què fou director, fins la seua jubilació a 2013. És membre de la Junta Directiva de Guaix-Coordinadora pel Valencià de l’Horta Sud, integrada en la Federació d’Escola Valenciana, a més de patró de la Fundació Sambori. A l’àmbit musical, és col·laborador de la directora del Cor Jove de l’Agrupació Musical La Lírica de Silla, baix de la Coral Polifònica i intèrpret de contrabaix a l’Orquestra de l’esmentada agrupació. És autor de un llibre de cançons amb arranjaments i composicions pròpies per a cors d’infants i cors mixtes, El quadern de Xavi.

Mª Consuelo González Martí. És Llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de València i en Història i Ciències de la Música per la Universitat de La Rioja, i grau Professional de Cant i estudis musicals de Flauta travessera i Violoncel. Des de 1996 pertany al cos de Professors d’Ensenyament Secundari en l’especialitat de Música. És coautora de diversos articles i una comunicació de didàctica de la música en les Jornades d’Innovació Educativa d’Alzira, també  és coautora del llibre Les Bandes de Música de Silla. Ha impartit diversos cursos organitzats pels cefires de Xàtiva i Castelló sobre didàctica del cant coral.

Pasqual Hernàndez Farinós. Titolat en Clarinet pel Conservatori Superior de València i Llicenciat en Geografia e Història, amb el grau de Doctor per la Universitat de València des de 2011. Des de 1994 pertany al Cos de Professors de Música i Arts Escèniques. En 2016 obté la condició de Catedràtic amb destinació al Conservatori Superior de Música de València. El seu àmbit d’investigació és la música valenciana del segle XX, temàtica sobre la que ha impartit conferències a Silla, Picassent, Requena…a més de col·laborar en la Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear (Edicions 62) i al Diccionario de la Música Valenciana (Fundación Autor). Ha estat a càrrec de l’edició de l’obra del compositor Vicent Garcés Queralt, (Generalitat Valenciana) i és documentalista voluntari al projecte Música a la Llum.

Frederic Sória i Rosaleny. Llicenciat en Història i en Dret per la Universitat de València a 1981, és també Mestre de Valencià. Des de l’any 1999 és documentalista a les Corts Valencianes. Ha estat professor de l’Escola de Pràctica Jurídica de l’UNED desde 2004 a 2015, coordinant cursos de formació organitzats per la Diputació de València entre 2000 i 2001. Ha estat autor d’articles i llibres d’ambit valencià, a més ha sigut coautor (amb Romà Seguí) de la traducció al valencià del Theusaurus Eurovoc de la Unió Europea (1992). És soci del Centre d’estudis del Camp de Morvedre i soci fundador del Centre d’Estudis Locals de Silla. A més, és membre col·legiat del Col·legi Professional de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana.

Agrupació Musical La Lírica de Silla: 150 anys d’història

L’Agrupació Musical La Lírica de Silla és una de les bandes més antigues de l’Horta Sud. A l’any 2005, amb motiu de la celebració del seu 125 aniversari, es va dur a terme una tasca de recerca que es va reflectir al llibre Les Bandes de Música de Silla. L’equip d’investigació va traure nova documentació que, a més de permetre construir un relat històric ben articulat, va permetre descartar moltes dades transmeses per tradició oral sense cap fiabilitat científica i les va substituïr per d’altres comprovades documentalment. Així, ens trobem davant d’una recerca que permet conéixer el desenvolupament històric d’una societat musical centenària, la seua relació amb el desenvolupament cultural i artístic d’una població com Silla durant els anys finals del segle XIX i tot el segle XX, a més d’arxivar i posar en valor un patrimoni documental i gràfic fins aquell moment dispers. Per altra part, la celebració en 2017 del seu 150 aniversari ha donat lloc a la creació d’una exposició permanent a la seu social on es reuneix tota la documentació recuperada, així com un mostrari d’instruments i uniformes antics, que permet al visitant tindre una visió panorámica de la seua història.


Salvador Astruells i Ramon Canut: De l’Antic Règim a les agrupacions musicals civils contemporànies: Llombai, 1818

Salvador Astruells Moreno naix en Albalat de la Ribera en 1968. Comença els seus estudis musicals en la Societat Ateneu Musical i Cultural del seu poble natal, i acaba el grau superior de Trompa al Conservatori Superior de Música de València en 1996. Posseeix el títol d’Especialització Professional Universitària en Etnomusicologia i és Màster en Estètica i Creativitat Musical per la Universitat de València. En 2003 va obtindre el grau de doctor en la Universitat de València amb la tesi La Banda Municipal de València i la seua aportació a la història de la música valenciana, publicada per l’Ajuntament de València amb motiu del centenari de la seua Banda Municipal.
L’any 2007 va obtindre la Llicenciatura Historia i Ciències de la Música per la Universitat de La Rioja. És membre fundador d’Avamus (Associació Valenciana de Musicologia). Ha escrit nombrosos articles sobre música en diferents revistes i ha oferit conferències, comunicacions i ponències en jornades i congressos relacionats amb les bandes de música. És professor d’ensenyament secundari en l’especialitat de Música.

Ramon Canut Rebull és professor Superior de Saxòfon i llicenciat en Història i Ciències de la Música per la Universitat Autònoma de Barcelona. En 2016 va obtindre el grau de doctor a la Universitat Jaume I de Castelló amb la tesi: La vida musical a Castelló de la Plana en la segona mitat del segle XIX: 1850-1894. Ha segut membre fundador i president d’Avamus, Associació Valenciana de Musicologia, entre els anys 2004 i 2014. Ha segut també fundador i director de la revista Quadrivium i organitzador de nombroses jornades i congressos de musicologia. Des de 2015 és codirector de les publicacions de música de la Institució Alfons El Magnànim. És professor d’ensenyament secundari en l’especialitat de Música.

De l’antic règim a les agrupacions musicals civils contemporànies: Llombai, 1818

Amb l’inici de l’edat contemporània es produeixen diversos canvis socials, polítics i culturals en tota Europa. Aquestes transformacions en el terreny musical tindran com a conseqüència, entre altres coses, la proliferació de diferents agrupacions musicals. La seua evolució va ser progressiva i el seu major apogeu va ser durant finals del segle XIX i començaments del XX.
En aquesta comunicació mostrarem l’origen d’una de les bandes més antigues que es van crear en la província de València, tot degudament argumentat a través d’un protocol notarial trobat per l’historiador Vicente Bisbal del Valle en l’Arxiu del Regne de València. En aquest document podem constatar que en gener de 1818 es va crear una banda en la localitat de Llombai (València) gràcies a un grup de veïns de professions diverses. Estem davant una de les agrupacions musicals més antigues de l’estat espanyol. .
Segons les dades oferides per Vicente Ruiz Monrabal en el seu llibre Historia de las Sociedades Musicales en la Comunidad Valenciana: les bandes de música i la seua federació, en principi es pensava que la Societat Unió Protectora Musical de Llombai va tenir els seus orígens l’any 1875.


12:45-13:30 Conferència de Ramón Sobrino Originales, arreglos y revisiones: el rastro de la «huella genética» en las versiones para banda

Ramón Sobrino

És llicenciat (1987) i doctor (1992) en Geografia i Història, especialitat de Musicologia; llicenciat en Medicina i Cirurgia (1985) per la Universitat d’Oviedo, i titulat superior de conservatori. Ha estat professor als Conservatoris d’Oviedo (1984-1987) i Gijón (1987-1989). Professor a la Universitat d’Oviedo des de 1988, és catedràtic d’Universitat des de 2006.
Desenvolupa la seua activitat investigadora al voltant de la música espanyola dels segles XIX i XX, especialment en els àmbits simfònic i líric. A la Col·lecció Música Hispana (Iccmu) ha publicat 25 volums d’edicions crítiques de música simfònica espanyola (Marqués, Monasterio, Bretón, Chapí, Zubiaurre, Sarasate, Torrandell, Barrios, etc.) i dotze de música lírica (Carnicer, Arrieta, Barbieri, Gaztambide, Chueca, etc.), vuit d’elles en col·laboració amb Mª Encina Cortizo. Aquestes edicions han estat interpretades en nombrosos teatres i auditoris i gravades en CD i DVD. Ha col·laborat amb el Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana, amb el Diccionario de la Zarzuela, España e Hispanoamérica, amb el New Grove i el MGG. La seua activitat docent i investigadora està també dedicada a l’anàlisi musical, col·laborant assíduament en congressos i cursos internacionals.
Ha estat director d’Àrea d’Investigació d’Humanitats de la Universitat d’Oviedo, vicedegà de la Facultat de Geografia i Història i director del Departament d’Història de l’Art i Musicologia de la Universitat d’Oviedo. És coordinador del programa de doctorat en Història de l’Art i Musicologia. Ha dirigit 31 tesis doctorals. Ha desenvolupat nombrosos projectes d’investigació del Pla Nacional i autonòmic. Ha estat i és avaluador de diversos organismes oficials.


VESPRADA

16:00-16:45 Comunicacions II: Fonografia i organologia

Frederic Oriola: Els primers enregistraments fonogràfics de bandes de música a València (1898-1901)

Frederic Oriola Velló

Quatretonda, 1978. Llicenciat en Història i diplomat en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de València; especialista en Gestió Cultural de Societats Musicals per la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana; i màster en Mètodes i Tècniques Avançades en Investigació Històrica, Artística i Geogràfica per la UNED.
En el camp de la investigació musicològica té publicats diferents treballs on destaquen En clau de festa, Temps de músics i capellans i El mirall pautat. Habitualment col·labora en tasques de gestió i conservació del patrimoni documental amb la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana i l’Institut Valencià de Cultura.

Els primers enregistraments fonogràfics de bandes de música a València (1898-1901)

L’estudi de la fonografia bandística és a hores d’ara una assignatura pendent encara a casa nostra. En la present aportació pretenem donar a conèixer els primers enregistraments realitzats a València entre els anys 1898 i 1901. La ciutat de València va jugar un paper punter en la difusió del fonògraf i en l’enregistrament de cilindres musicals per a la seua comercialització. Fou la tercera ciutat de l’Estat que agrupà major nombre de negocis, per darrere de Madrid i Barcelona. Entre els anys 1900 i 1901 s’edità una revista especialitzada titulada el Boletín fonográfico, que juntament amb la madrilenya El Cardo, foren les úniques publicacions estatals centrades en el món de la fonografia.
La producció fonogràfica estava dirigida per diferents comerços especialitzats, coneguts com gabinets fonogràfics: Hijos de Blas Cuesta, Hercules Hermanos, Pallás y Compañía, Puerto y Novella i Molina-Óptico. Pel que fa a les primeres bandes de música, a falta d’una banda municipal, les protagonistes foren les bandes militars acantonades a València. Tenim constància d’enregistraments realitzats per les músiques dels regiments Vizcaya dirigida per Rafael Rodíguez Silvestre, Guadalajara dirigida per Félix Soler Villalba, Tetuán dirigida per Pascual Asensio Hernández i Mallorca dirigida per José Alcarria López. Al respecte hem localitzat més de dos-cents enregistraments amb un repertori majoritari de reduccions de música orquestral, principalment sarsuela i òpera, al que li segueixen en menor proporció pasdobles, polques, valsos, himnes, música militar, marxes i altres gèneres.


Andrea Santodomingo, Antonio Santodomingo: La grabación sonora como fuente documental bandística. Grabaciones históricas de la Banda de Alabarderos

Antonio Santodomingo Molina. Doctor en Musicologia per la Universitat Complutense de Madrid amb la tesi La Banda de Alabarderos (1746-1939). Música y músicos en la Jefatura del Estado. Aquesta tesi ha estat guardonada amb el IGEB Research Award 2018 per The International Society for Research and Promotion of Wind Music (Àustria). Amb el treball titulat Músicas del Ejército en misiones internacionales. Los casos de Bayona, Marsella, París y Chicago ha quedat finalista als Premios Ejército 2016 (Ministeri de Defensa) en la modalitat d’investigació en Humanitats i Ciències Socials.
De les seues recents participacions en congressos internacionals destaca la 23 Internationale Gesellschaft zur Erforschung und Forderung der Blasmusik Conference a Wadgassen, al juliol de 2018, amb una ponència sobre les seues investigacions doctorals.
És membre de la Societat Artísticomusical la Vall de Càrcer, de la comissió de treball de bandes de música de la Sociedad Española de Musicología i del comitè científic de la revista Estudios Bandísticos de la Asociación Nacional de Directores de Banda.
Com a intèrpret ha estat contrabaixista a la Unitat de Música de la Guàrdia Real i en Musiarte Produccions des de 1989 fins 2017, i en Stage Entertainment Espanya durant els anys 2000 a 2005.

Andrea Santodomingo Jiménez. Professora de violí pel Conservatori Professional de Música de Getafe. En l’actualitat compatibilitza els estudis del grau de Música a la Universitat Internacional de la Rioja amb el doble grau en Estudis Internacionals i Administració i Direcció d’Empreses a la Universidad Carlos III de Madrid. Va obtenir la Beca d’Excel·lència per la Conselleria d’Educació de la Comunitat Autònoma de Madrid durant el curs 2012-13, i ha estat membre de la Jove Orquestra de la Comunitat de Madrid durant el curs 2013-14. Ha realitzat estades a la Université de Sant-Louis de Brusel·les durant 2017, a la University of New South Wales (Sydney) en 2018, i en el Kedge Business School de Burdeux (França) en 2018. En el I Congreso sobre Bandas de Música organitzat el 2017 per la comissió de treball de bandes de música de la Sociedad Española de Musicología va presentar la comunicació La Banda de Alabarderos. Del salón palatino a la plaza pública.

L’enregistrament sonor com a font documental bandística. Enregistraments històrics de la Banda de Alabarderos

L’enregistrament sonor és un document utilitzat per la investigació per la seua utilitat per a caracteritzar la història i evolució de la interpretació, l’estudi de les pròpies obres, el desenvolupament tecnològic de la música, la fixació o ampliació dels repertoris, la periodització mitjançant la consolidació de patrons i estils, etc.
L’objecte d’estudi d’aquesta proposta són els enregistraments històriques de la Banda de Alabarderos, datades des de finals del segle XIX fins a començaments de la Guerra Civil espanyola, a través dels suports en què van sortir al mercat: els cilindres de cera i els discos de pissarra. Per catalogar els enregistraments de l’agrupació alabardera ens hem valgut dels mateixos discos, i com a fonts secundàries, dels catàlegs anuals i els suplements mensuals que les companyies discogràfiques van publicar fins a 1955.
Tindrem ocasió de presentar el catàleg resultant d’aquest estudi, a més de comparar-lo amb el repertori interpretat en els concerts que van realitzar els músics alabarders i mostrar alguns dels trets més importants d’aquests enregistraments que caracteritzen la història de la interpretació bandística del primer terç del segle XX.


Noelia Lorenta Monzón: La contribución del saxofón al repertorio bandístico en el siglo XIX: novedades sonoras y organológicas

Noelia Lorenta Monzón

Natural d’Ocaña (Toledo), és graduada en Musicologia per la Universidad Complutense de Madrid el 2017. Un any més tard finalitza els seus estudis de màster en Interpretació i Investigació Musical a la Universidad Internacional Valenciana. El seu principal focus d’investigació se centra en la música espanyola dels segles XIX i XX i al voltant d’aquesta temàtica ha realitzat diverses publicacions en diferents revistes com Síneris: Revista de Musicologia o Estudios Bandísticos. A més, ha participat en diversos congressos científics com comunicant. Des de l’any 2018, pertany al comitè editorial de la revista Estudios Bandísticos, en qualitat de correctora de textos en castellano.
Compagina la seua tasca investigadora amb la seua activitat com a instrumentista i docent. El 2015 obté el títol de Tècnica en els Ensenyaments Artístics Professionals de Música en l’especialitat de saxòfon al Conservatorio Profesional de Música Teresa Berganza de Madrid. En l’actualitat, està finalitzant els estudis superiors de Música en l’especialitat de saxòfon al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid. Des de l’any 2017 desenvolupa la seua tasca com a docent en diferents escoles de música de la província de Toledo, on experimenta amb nous mètodes de gamificació en l’aprenentatge musical.

La contribució del saxòfon al repertori bandístic al segle XIX: novetats sonores i organològiques

La ràpida introducció del saxòfon a Espanya es va deure, en gran mesura, a la bona acollida que va tenir des de molt d’hora per part de les bandes de música militars. La seua gran potència sonora, la seua capacitat d’empastament amb la resta d’instruments i, finalment, el seu cos metàl·lic, que va afavorir la seua adaptació a les condicions atmosfèriques adverses, van ser qualitats decisives a l’hora de reduir en les bandes militars l’ús d’instruments com l’oboè o el fagot a favor de saxòfon. Les novetats que va portar el nou instrument no només van ser a nivell estructural -tant en les bandes de música militars com en les civils que van imitar la plantilla de les anteriors-, sinó també a nivell sonor i de repertori.
Aquestes agrupacions instrumentals es van convertir en el lloc de formació dels primers saxofonistes a Espanya i, gràcies a la demanda dels músics, el saxòfon es va començar a introduir en el repertori bandístic a mitjan segle XIX. En un primer moment, la seua participació es va limitar a la interpretació d’obres per a solista acompanyades d’aquestes agrupacions musicals i, com era habitual en l’època causa de l’enorme èxit de l’òpera italiana, la majoria d’aquestes intervencions es van basar en la transcripció de motius operístics. El saxòfon va aparèixer com a instrument solista en diversos recitals realitzats per les bandes de música de Xàtiva, Alcoi o Albacete, entre d’altres. Més tard, en la dècada de 1860, ja formava part de la plantilla de diferents composicions per a banda de José Gabaldá Bel o Francisco Asenjo Barbieri. En aquesta comunicació es pretenen analitzar els canvis que va introduir el saxòfon en les bandes de música mitjançant l’anàlisi de les composicions, els documents sonors i hemerogràfics de l’època. De la mateixa manera, es pretén reflexionar sobre la importància de les bandes de música en el desenvolupament del saxòfon durant els seus primers anys de vida.


17:15-18.45 Taula rodona: la col·laboració entre els arxius municipals i les societats musicals.

Modera: Noemí Galán (Cap del Servei d’Arxius de la Generalitat Valenciana). Participen: Vicent Gil (Arxiu Municipal de Vila-Real), Pura Guirau Miralles (Biblioteca y Archivo Histórico Municipal de Catral), Ignacio Latorre (Archivo Municipal de Requena)

Els arxius municipals poden ser els col·laboradors més propers de les societats musicals per a la descripció i conservació professional de la documentació antiga que forma part del patrimoni d’aquestes societats. Algunes d’elles ja han establert projectes de col·laboració amb els arxius dels seus municipis que estan donant resultats molt profitosos per a ambdues parts. ¿Quins són els avantatges i els inconvenients d’aquesta col·laboració? Els participants a la taula rodona d’aquesta vesprada, tots ells molt propers al món de les bandes, ens parlaran de la seua experiència com a arxivers i bibliotecaris municipals al voltant de la música i de la possibilitat d’avançar més enllà amb l’objectiu de protegir i difondre un patrimoni valuós.

Noemí Galán Serrano és llicenciada en Geografia i Història per  la Universitat de València. Des de 2000, facultativa d’arxius i biblioteques de la direcció general de Cultura i Patrimoni de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport. Actualment és cap del Servei d’Arxius de la Subdirecció General del Llibre, Arxius i Biblioteques de la Conselleria. Ha coordinat el Màster de Gestió d’Arxius, Biblioteques i Centres de Documentació del CEU San Pablo i ha treballat com a tècnica d’arxius i biblioteques en els serveis de Biblioteques i Documentació de la Universitat de València i la Universitat d’Alacant. Va ser també inspectora d’arxius i biblioteques de la Direcció General del Llibre, Arxius i Biblioteques durant deu anys. Organitza anualment la jornada Arxius del Segle XXI al voltant del dia internacional d’arxius.

Vicent Gil és arxiver de Vila-real. Llicenciat en Historia, Universitat de Valencia (1978), becari del CSIC (1979), director de la Fundació Juan Flors de Vila-real (1980-1990), tècnic Superior de l’Administració Local (1990), cap de la secció d’Arxius de la direcció general del Llibre, Arxius i Biblioteques de la Generalitat Valenciana (2000-2002), membre del Patronat Tècnic de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (2006- ), vocal del Consell Assessor d’Arxius de la Comunitat Valenciana (2010- ), professor d’Arxivística i Ciències de la Documentació i Informació als màsters i cursos de postgrau de les universitats Carlos III de Madrid, CEU San Pablo de València, Escuela Superior del Poder Judicial de Paraguay, Universitat de Valencia. Cooperant de l’associació no governamental Arxivers Sense Fronteres a Argentina, Brasil, Guatemala, Paraguai (1998- ),  és a més membre dels consells de redacció de diferents revistes científiques d’arxius, biblioteques i ciències de la documentació i d’història i ha compaginat l’activitat professional amb la investigació de la societat i cultura dels segles XIV al XVIII. La seua activitat i trajectòria professional i investigadora ha estat reconeguda entre altres amb el Premi Ondas  de Cultura (2006).

Pura Guirau Miralles es va llicenciar en Geografia i Història per la Universitat d’Alacant. En l’actualitat és funcionària i bibliotecària municipal de Catral i encarregada de l’Arxiu Històric Municipal. També coordina i presideix l’associació d’investigadors locals Castrum Altum i dirigeix la seua revista cultural. Així mateix dirigeix la nova revista CuadernosHistoria de Catral. Ha publicat el llibre Tradición musical de Catral sobre l’evolució històrica de les manifestacions musicals d’aquesta vila, alhora que dóna a conèixer la història de la banda de música La Constancia i la de la banda de cornetes i tambors Santos Juanes. Ha donat conferències i ha publicat diversos articles sobre temes històrics i tradicions populars de Catral en revistes d’àmbit local, comarcal o provincial.

Ignacio Latorre Zacarés és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València, especialitat Història Moderna. Màster en Arxivística, Biblioteconomia i Documentació pel CEU San Pablo. Facultatiu Superior d’Arxius i Biblioteques de la Generalitat Valenciana. Arxiver-Bibliotecari de Requena. Cronista Oficial de Venta del Moro. Arxiver de la Unión Musical de Venta del Moro. És autor de més d’un centenar de publicacions entre llibres, articles i actes de congressos sobre Arxivística, Biblioteconomia i Història comarcal.


18:45-19:30 Conferència de Bernardo Adam Ferrero: Repertorio, archivos y bibliografía de los compositores valencianos en su contexto nacional e internacional

Bernardo Adam Ferrero

Neix a Algemesí (València). Cursa estudis de Piano, Composició i Direcció d’Orquestra en els Conservatoris de València, Madrid, París, Roma i Accademia Chigiana de Siena (Itàlia) amb els mestres José María Cervera, Daniel de Nueda, Ernesto Francès, Amando Blanquer, Franco Ferrara, Nino Antonellini, Godfredo Petrassi, Luigi Dallapiccola, Olivier Messiaen i Betsy Jolas.
Ha obtingut els premis de composició Joaquín Rodrigo, Manuel Palau, Instituto de Estudios Alicantinos, Ausias March, Llama Rotaria, Sapientia, Amics d’Or, Mercedes Massí al millor expedient acadèmic (València), Fundación Española de la Vocación (Barcelona), premis Internacionals Maestro Vila (Madrid), Order of Merit (New York), Egrem (Hartford), Batuta de Oro del Gran Teatro de la Habana (Cuba), premi Romualdo Marenco (Itàlia). És a més doctor honoris causa per la Universitat de Sidney (Austràlia), i objecte de sengles tesis doctorals a la Universitat de València i a la de Tucson (EE. UU.).
A més de compondre música per a cinema i realitzar investigacions, ha dirigit la gravació discogràfica National Anthems of the World, amb 103 himnes recopilats, entre d’altres discos. L’Ajuntament d’Algemesí, la seua ciutat natal, li atorga el Guardó 2002 i la Federació de Societats Musicals el premi Euterpe 2003 a la composició musical. El 2008, el Govern de Veneçuela li atorga la Medalla d’Honor de primera classe. El 2012 rep la Medalla d’Honor del President de la República Italiana. L’Orquestra Nacional de Filipines li atorga la Concha de Plata (2009) pel concert sobre música espanyola que dirigeix ​​al Cultural Center de Manila. El 2013, l’Ajuntament de València li nomena Fill Adoptiu de la ciutat. Ha publicat diversos llibres i és Acadèmic Corresponent de la Reial de Belles Arts de San Fernando de Madrid i Miembro de Mérito de la Fundación Carlos III.
Com a director titular i convidat ha estat al capdavant de les Orquestres de València, Còrdova, Sinfónica de Madrid, RTVE, Sinfónica de Murcia, Orquesta Lírica Española, Unió Musical de Llíria (director fundador), Collegium Instrumentale, Cascais Oeiras (Portugal), Simfònica de Sofia (Bulgària), Mar del Plata, Teatro Colón (Argentina), Nacional de Cuba, Simfònica Eslovaca, Simfònica i Cor de Virgínia (EE. UU.) i bandes espanyoles, europees i americanes. La seua producció musical ha estat estrenada a Espanya, EE. UU., França, Alemanya, Holanda, Bèlgica, Portugal, Canadà, Gran Bretanya, Itàlia, Noruega, Filipines, Bolívia, Dinamarca, Suècia, Japó, Argentina, Cuba, Mèxic, Brasil, Vietnam, Xina, Veneçuela i Austràlia.

Dia 14

MATÍ

9:00-9:45 Conferència de André Granjo: Hylariana: a case study on the use of a central database of Community Wind Bands’ Archives to restore historical Portuguese Wind Band repertoire

André Filipe Oliveira Granjo

Va iniciar als set anys d’edat l’estudi del clarinet a l’escola de la Banda Filarmónica da Mamarrosa. Va concloure després la seua formació als conservatoris de música d’Aveiro i de Coimbra. Després de llicenciar-se en Antropologia a la Universitat de Coimbra, conclou, el 2005, el màster en direcció d’orquestra de vent a la Zuid-Nederlandse Hoogeschool fur Muziek a Maastricht (Països Baixos). Es va presentar ja com a mestre convidat a Espanya, França, Holanda, Anglaterra, Colòmbia, Costa Rica, Macau i E.U.A. En l’àmbit del seu doctorat va ser investigador convidat al departament de Wind Music Studies de la Universitat de Texas entre març de 2009 i novembre de 2011. És membre de l’ Instituto de Etnomusicologia – Centro de Estudos de Música e Dança i membre del consell consultiu de IGEB (International Society for Research and Promotion of Wind Music). Com a investigador ha presentat ponències en diversos congressos tant a Portugal com en altres països, després d’haver estat responsable de l’organització a Coimbra de la 20a Conferència Internacional IGEB. És, des de febrer de 2013, co-director de l’Orquestra de Vent del DeCA / Universitat d’Aveiro i professor en el màster de Direcció d’Orquestra de Vent en aquesta mateixa institució. També és director titular i artístic de la Banda União Filharmònica do Troviscal, de l’Orquestra Acadèmica de la Universitat de Coimbra i professor a càrrec de les orquestres del Conservatori Superior de Música de JOBRA i del Conservatori de Música-Escola d’Arts de Bairrada.


10:00-11:00 Comunicacions III: Arxius de bandes i el seu contexte social

Berta del Río i Mónica Martí: Documentando lo invisible: memoria afectiva y democratización de la palabra en la Sociedad Musical de El Puig

Berta del Río Alcalá. Des 2015 és doctoranda en estudis culturals en el departament d’Espanyol i Portuguès de Princeton University, especialitzada en història cultural, art, filosofia i literatura espanyola del segle XX. Actualment està realitzant la proposta de la seua tesi (2020), centrada en el teatre independent i contracultural durant la Transició espanyola.
Amb anterioritat (2010) va obtenir la llicenciatura en Publicitat i Relacions Públiques (Universitat Jaume I de Castelló) i un Màster en periodisme d’investigació a la Columbia University / Universitat de Barcelona (2011), amb la tesi De Shakespeare a Mugaritz: una (re)presentación de ‘La degustación de Titus Andronicus’.

Mónica Martí. Maquetadora i dissenyadora gràfica. Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València (2006) i va obtenir un Màster en Arts Gràfiques de la mateixa universitat (2008). Ha treballat com a dissenyadora i maquetista per a diferents estudis gràfics (Simemiras, Stars Gráfica, Estudio Diseñarte, Entorno Mark & Co), i en l’actualitat és dissenyadora gràfica per a l’empresa emergent tecnològica Emotion Research Lab.

Documentant l’invisible: memòria afectiva i democratització de la paraula en la Societat Musical del Puig

I si la història d’una Societat Musical fos molt més que una cadena de noms de directors i directius …? I si tractéssim d’explorar en el secret o silenciat, en el que habitualment, per ser quotidià, popular i femení, no rep atenció, valor o importància?
Al febrer de 2018, experimentem i convidem al poble del Puig a fer memòria sobre els seus records sobre la centenària Unió Musical, independentment del seu vincle actual. El resultat va ser un documental que explora la tensió entre memòria institucionalitzada i memòria afectiva i oral, part del postulat que tota veu o testimoni és vàlid i necessari en el procés de democratització i complexificació de les narracions col·lectives i que les cures i el treball invisibilitzat (principalment de les dones) han estat el que han possibilitat la consolidació del projecte cultural de més envergadura de la població.
Un documental que ha recollit més de 100 hores de treball de camp (entrevistes i gravacions a tot tipus de perfils vinculats amb la Societat Musical), explorat en l’arxiu centenari de la institució cultural, recuperat veus i documents i posat en valor la història del complex funcionament d’aquesta comunitat heterogènia des de la participació, l’altruisme i el sacrifici.


Carlos González: El fenómeno bandístico en la Carrera de la Fuente de San Luis de Valencia

Carlos González Marco

Neix a València el 1992. Rep les seues primeres nocions artístiques dels seus pares i del seu avi Lucio Marc Herranz, músic autodidacta que va formar part de la banda i la rondalla de Gea d’Albarracín (Terol). El 2008 ingressa a l’Escola de Música Carrera Fuente de San Luis. El 2010 és admès a l’Institut Musical Salvador Giner. Posteriorment, estudia al Conservatori Municipal de Música José Iturbi. Ha realitzat cursos de perfeccionament amb Ignacio Lozano, Luis Martínez, Javier Martínez, i Antonio Civera. Ha format part de la Jove Orquestra Salvador Giner i la Banda Simfònica de la Universitat Politècnica de València, a més d’haver participat en esdeveniments organitzats per l’Associació Amics de la Música de Meliana. Actualment és músic en l’ Agrupación Musical Carrera Fuente de San Luis i l’ Asociación Cultural Musical de Cella (Terol), a més de col·laborar amb l’Orquestra Filharmònica Vicent Martín i Soler de València.
Com a compositor, ha escrit els pasdobles Tierra de Albarracín, José Enrique Verdeguer, Antonio Soler  i Guillermo Molina. En el camp de la direcció, ha rebut lliçons de Vicente Chulià Ramiro, i també ha realitzat un curs amb el director cubà Norman Milanés Moreno. Des de l’any 2012 exerceix com a director de la Banda de Música de Gea de Albarracín. Paral·lelament a la seua carrera musical, actualment estudia Enginyeria de Telecomunicació a la Universitat de València.

El fenomen bandístic a la Carrera de la Font de Sant Lluís de València

La Font de Sant Lluís és un barri del sud de València integrat en la trama urbana. No obstant això, pel seu passat rural i la seua distància de la resta de nuclis de població, els seus habitants sempre s’han sentit part d’un poble diferenciat, el que s’ha vist reflectit en unes activitats artístiques i culturals pròpies al llarg dels segles XIX i XX. Es tenen evidències de l’existència de formacions musicals des de 1886, quan una banda de música de La Fonteta va participar —fora de concurs— en la primera edició de l’actual Certamen Internacional.
Les diferents formacions musicals del barri van forjar una tradició que hui en dia culmina amb dues societats diferents: la Banda de Cornetas y Tambores San Luis Beltrán, i l’Agrupación Musical Carrera Fuente de San Luis. Per elles van passar insignes directors; la majoria d’aquests professionals han caigut en l’oblit, de la mateixa manera que les agrupacions que van dirigir, per la qual cosa és una tasca de responsabilitat recuperar la seua memòria. El meu estudi posa de manifest el paper d’aquestes desconegudes bandes, incloent gran quantitat de documents, partitures i fotografies recuperats gràcies a la col·laboració de diverses institucions, associacions i veïns del barri.


Ramon Ahulló: Manuscritos y fuentes documentales de un repertorio olvidado. Música para banda en Sueca (1893-1936)

Ramon Ahulló

Llicenciat en Història i Ciències de la música i doctor en musicologia per la Universitat de la Rioja, Ramon Ahulló ha desenvolupat el seu treball d’investigació al teatre líric de la segona meitat del segle XIX i primera del segle XX dins de l’àmbit espanyol i hispanoamericà, i en la musicologia local d’aquesta època. Relacionats amb aquestes temàtiques, ha publicat diversos articles en revistes com Revista de Musicologia o Quadrivium. Així mateix, ha presentat comunicacions en diversos congressos.
Alguns dels seus escrits en el terreny musicològic han estat premiats en els LXII Jocs Florals de Nules de 2015 i I Premis d’Investigació i Divulgació de Nules de 2016. Igualment, dins de la seua faceta musicològica, cal destacar el treball de recuperació de la Missa de Glòria a tres veus i cor del mestre Serrano, que ha estat estrenada el 2017 al Palau de la Música de València. Ha publicat diversos treballs sobre el mestre Serrano, com: Pare, vull ser músic (2016); José Serrano (1873-1941): Del músico popular al compositor desconocido (2017); i José Serrano. Missa de Glòria a tres veus i Cor. (2017).
Dins l’àmbit de la docència, com a especialista en Educació Musical, ha participat en cursos i seminaris de formació del professorat.

Manuscrits i fonts documentals d’un repertori oblidat. Música per a banda a Sueca (1893-1936).

En els programes de concerts d’algunes bandes de l’entorn valencià —actives durant l’última dècada del segle XIX i primer terç del segle XX— es pot advertir la convivència entre peces compostes pel director de la mateixa agrupació, i transcripcions o arranjaments de peces d’èxit de l’època. Aquesta pràctica resulta manifesta en la localitat de Sueca.
Les creacions per a banda de músics oriünds de Sueca —o que van desenvolupar-hi part de la seva activitat musical— es localitzen, bé en els arxius particulars dels familiars, o bé en els arxius de determinades societats musicals. Dins d’aquest àmbit, es refereixen alguns dels títols —conservats— que conformen el corpus creatiu de compositors ignorats; en particular, el de José Serrano Marí (pare del mestre Serrano) i Mariano Martí Blay. A partir dels fons antics de l’hemeroteca local, se comentaran també algunes peces il·localitzables d’aquestes característiques que van engrossir el repertori. Així mateix, un inventari conservat a l’Arxiu Històric Municipal de Sueca fa llum sobre l’arxiu de la banda de Sueca en bona part del primer terç del segle XX.
Es pretén, amb aquest treball, donar a conèixer l’existència d’un repertori oblidat, especialment el creat expressament per a banda; desconegut hui però interpretat en èpoques passades per les bandes de música de Sueca.


Francisco Javier Falomir: Breve historia del archivo musical del Banda Primitiva de Llíria

Francisco Javier Falomir Pérez

Natural de Llíria, s’inicia en la música i en la trompa amb el seu pare, Eugenio Falomir Agustí. Continua els seus estudis a la societat musical Banda Primitiva de Llíria amb Juan José Llimerá Dus, al Conservatori Superior de Música de Múrcia amb Miguel Torres i els conclou amb José Rosell Pons al Conservatori Superior de Música de València, on va obtindre el títol de professor superior en l’especialitat de Trompa.
Ha realitzat cursos de perfeccionament tècnic i pedagògic amb Miguel Torres Castellano, Juan Manuel Gómez de Edeta, Francisco Burguera, Lucien Thevet, Daniel Bourgue, Francis Orval, Fergus McWilliam, Michael Hötzel i Erik Terwilliger. Ha impartit diversos cursos de perfeccionament com a professor de trompa. La seua tasca docent s’ha desenvolupat en els conservatoris professionals de música Àngel Barja d’Astorga, Cristóbal Halffter de Ponferrada i en el de Zamora. En l’actualitat és professor de trompa al Conservatori Professional de Música de València. Així mateix és llicenciat en Història i Ciències de la Música per la Universitat de Salamanca i Màster en Música per la mateixa universitat.

L’arxiu musical de la Banda Primitiva de Llíria

En la present comunicació es pretén mostrar una imatge, el més aproximada possible, de l’inici i evolució de l’esmentat arxiu fins als nostres dies. Aquest treball es basarà en tres punts: adquisició d’obres, local i arxivers.
La Banda Primitiva de Llíria comença la seva marxa com a agrupació musical el 1919, de la mà del frare franciscà Antonio Albarracín Enguídanos, segons indiquen les fonts. Hi ha un document datat en 1822 que parla d’una agrupació musical, anomenada la música del bombo, antecessora de l’actual Banda Primitiva. Partint de l’origen d’aquesta agrupació musical es procurarà establir l’origen i evolució del seu arxiu, en nombre d’obres, tipus de repertori i local que les alberga, al llarg de gairebé 200 anys. Amb tot això també observarem als responsables de l’arxiu i el seu perfil, així com el tipus d’organització de l’arxiu.
En resum, s’intentarà mostrar com en el transcurs de gairebé dos segles l’arxiu de la Banda Primitiva pot ser reflex de les necessitats socials i gustos musicals de la població de Llíria i el seu marc d’influència, en clara simbiosi entre la població i la banda .


11:45-12:30 Conferència de Cristóbal Soler: La interpretación actual en las instrumentaciones de zarzuela de principios del siglo XX: Chapí y Serrano

Cristóbal Soler

Considerat com un dels directors més importants de la seua generació, Cristóbal Soler ha desenvolupat una trajectòria en constant ascens, tant en el camp simfònic com líric. La crítica és unànime en destacar el seu carisma i profunditat interpretativa, a més d’una precisa i consolidada tècnica de direcció. Tot això, fruit d’una formació sòlida i rigorosa a Viena, Berlin, Munich, Graz i Zurich, de la mà de grans directors com Harnoncourt, Sawallisch, Prêtre, Fedoseyev o Jansons. Ha dirigit un extens catàleg d’òperes i sarsueles, algunes d’elles amb destacades mencions i premis, durant sis temporades com a director del Teatro Nacional de la Zarzuela, a més d’estrenes i recuperacions d’òperes oblidades.
És convidat per les principals orquestres espanyoles: Orquestra de RTVE, OBC, JONDE, Orquestra de València, Orquesta de Galicia, ORCAM, BOS de Bilbao, Sevilla, Castilla y León, OSN de Navarra, Orquesta de Granada, etc., en sales com l’Auditorio Nacional, Palau de València, Baluarte de Pamplona, ​​Palau de la Música de Catalunya.
Ha dirigit a l’Orquestra de Cambra de Lausanne (Victoria Hall, de Genève i Salle Metropol, de Lausanne), a més de gires internacionals a Àustria (Mozarteum, a Salzburg; Àustria Center, a Viena); França; Portugal; Polònia; República Txeca; Eslovènia; Romania; Cuba; Veneçuela (Orquesta Municipal de Caracas); Mèxic, Brasil o Argentina.
Ha gravat Història del soldat, de Stravinski; Guia d’orquestra per a joves, de Britten; Obertura 1997; Abu Simbel, de Llopis; Música Clàssica, de Chapí; obres de Falla, Granados, Turina, Esplá, Sarasate, etc.
Cristóbal Soler és director artístic de la Semana de Música Religiosa de Cuenca, i president fundador de AESDO, Asociación Española de Directores de Orquesta.
www.cristobalsoler.com


12:45-13:45 Comunicacions IV: Documentació, protecció i recuperació

Francisca Ramón Fernández: La protección de la tradición musical popular valenciana como bien de interés cultural inmaterial: el papel de las sociedades musicales y sus implicaciones sociales y jurídicas

Francisca Ramón Fernández

Professora titular de Dret Civil, Universitat Politècnica de València. La seua activitat docent s’ha desenvolupat en diferents universitats (UV, UJI), i la seua activitat investigadora s’ha plasmat en diversos articles, així com monografies. Ha participat com a ponent en diversos cursos d’especialització de postgrau i ha presentat comunicacions en els congressos relacionats amb la seua disciplina, destacant les seues participacions a Itàlia, Portugal, Llatinoamèrica. Fitxa pública de currículum a: http://www.upv.es/ficha-personal/frarafer

La protecció de la tradició musical popular valenciana com a Bé d’Interès Cultural Immaterial: el paper de les societats musicals i les seves implicacions socials i jurídiques

La tradició musical popular constitueix una manifestació representativa i valuosa de la cultura valenciana. En el present treball s’analitza aquest bé immaterial o intangible, es postula la seua importància, i se centra en la protecció que s’ha atorgat per part de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del patrimoni cultural valencià, i que s’ha materialitzat en el Decret 68/2018, de 25 de maig, del Consell. Ens detindrem en la seua història, els valors que van motivar la seua declaració, les mesures de protecció i la ineludible importància que han tingut les societats musicals, materialitzadores d’aquesta tradició musical, com estructures de representació col·lectiva, i precisarem l’àmbit d’aplicació, actors i diferents activitats desenvolupades (en l’àmbit social, educatiu i cultural). Es tracta, en definitiva, d’aprofundir en l’anomenat patrimoni musical valencià i els seus elements integrants, per finalitzar l’estudi amb una reflexió del que suposa aquesta declaració tant en l’àmbit de la societat, com la seua protecció jurídica, amb indicació de les mesures concretes per a la preservació del patrimoni musical valencià (activitats artístiques, contribució a la festa, educació i importància socioeconòmica). La metodologia que es va a utilitzar en el present treball és l’habitual per a les ciències jurídiques, amb l’anàlisi de la legislació implicada i la postura de la doctrina i la jurisprudència, si escau. Això ens permetrà obtenir unes conclusions sòlides sobre l’objecte d’estudi, que puguen permetre una aplicació pràctica dels resultats obtinguts.

Daniel Martínez Babiloni: Reconstrucción de la música valenciana al calor de la Transición: «Retrobem la nostra música. I Campanya de Bandes de Música i Compositors Valencians», Diputació Provincial de València

Daniel Martínez Babiloni

Llicenciat en Història i Ciències de la Música per la Universitat de la Rioja. Professor superior de Clarinet pel Conservatori Superior Joaquín Rodrigo i diplomat en Professorat d’EGB, en l’especialitat de Ciències Humanes, per l’Escola Universitària de Magisteri Ausiàs March de València. Des de 1997 és funcionari del cos de mestres en l’especialitat d’Educació Musical. Alguns dels seus articles han estat publicats per la Universitat de València, la Universitat Politècnica de València, la Societat Espanyola de Musicologia i la revista Música i Poble de la FSMCV. Des de 2007 escriu notes al programa per al Palau de la Música de València, així com per diverses societats musicals, i recentment pel Festival Internacional de Santander. Col·labora amb revistes i diaris com Mundoclasico.com, Audioclasica.com i Las Bandas. En l’àmbit educatiu és impulsor de diverses iniciatives referents al cant coral a l’escola, el paisatge sonor com a recurs didàctic, l’ús de les TIC i ha exercit diferents càrrecs directius. És músic en actiu de la UMSC de Villar del Arzobispo (València), en la qual va començar els seus estudis musicals de la mà del seu avi. Les seues preferències d’estudi musicològic se centren en el clarinet, la música actual, la música popular urbana durant el franquisme, les bandes de música i la historiografia. Actualment cursa estudis de Màster de Musicologia Aplicada a la Universidad de la Rioja.

Reconstrucció de la música valenciana a la calor de la Transició: «Retrobem la nostra música. I Campanya de Bandes de Música i Compositors Valencians», Diputació Provincial de València

El 18 d’abril de 1979 la Diputació Provincial de València va convocar una sessió extraordinària per clausurar el període desenvolupat sota la legislació franquista. El seu president, Ignacio Carrau Leonarte, va parlar de «el terme del camí». El dia següent va ser oficiada una missa de comiat a la capella del Palau de la Generalitat. Vuit dies després va ser constituïda la primera corporació resultant de les eleccions municipals del 3 d’abril, presidida pel socialista Manuel Girona Rubio. A la incipient democràcia la inestabilitat política era extrema i interessats conflictes identitaris causaven seriosos problemes d’ordre públic.
En aquest marc, l’abril de 1980, la Comissió de Cultura i Patrimoni Artístic de la Diputació va convocar unes subvencions per tal d’ajudar a les bandes de música de la província. La condició que havien de complir per acollir-se a elles era oferir un concert a la respectiva localitat en què s’incloguessin obres de compositors valencians, de naixement, adopció o vinculació destacada amb la terra. La seua denominació va ser “Retrobem la nostra música. I Campanya de Bandes de Música i Compositors Valencians “. L’esmentada comissió va nomenar com a assessors a José Domenech Part i a Amand Blanquer, els qui van facilitar un llistat orientatiu d’obres i autors, susceptible de ser ampliat amb les propostes de cada banda.
Sobre aquestes dades, el primer objectiu d’aquesta comunicació és definir el constructe «la nostra música» sorgit d’aquest procés. Seguidament, analitzarem quines característiques del repertori proposat o interpretat reforcen els senyals d’identitat que es pretenen destacar i l’acollida de la campanya per part de les societats musicals. Un aspecte que ens porta a rastrejar la seua situació socioeconòmica, a perfilar un marc sociològic aproximat i a constatar el precari estat de la indústria musical en relació amb l’edició de partitures.


Antonio Moreno, María Teresa Delgado: La base de datos Atril (Aedom): punto de partida para un futuro catálogo de repertorio de banda español

Antonio Moreno neix a Còrdova el 1960. Té estudis d’Enginyeria Tècnica de Mines per la Universitat de Còrdova i el títol de professor superior de Guitarra clàssica. Ha compaginat treballs com a tècnic de so, músic i productor musical amb 25 anys com a arxiver musical a l’Orquestra de Còrdova, on segueix treballant. Ha realitzat les tasques de coordinació de la comissió d’orquestres de AEDOM, Associació Espanyola de Documentació Musical, i forma part actualment de la seua junta directiva com a secretari.

María Teresa Delgado: Bibliotecària del cos Facultatiu de Bibliotecaris, Arxivers i Arqueòlegs, especialitat Biblioteques. Ha treballat en biblioteques de diferent tipologia com a la Universidad de Castilla-La Mancha (campus de Ciudad Real), la Biblioteca Pública de Retiro (Madrid) o la Biblioteca del Museo de Artes Decorativas. El 2007 es va incorporar al Departament de Música i Audiovisuals de la Biblioteca Nacional de España (BNE) on va treballar en el Servei de Partitures, per després obtenir les direccions de la Secció de Música Antiga i des 2016 del Servei de Partitures. En aquest últim s’encarrega de coordinar i gestionar tots els processos de la col·lecció de música notada de BNE, tant manuscrita com impresa.
En els últims anys ha participat en diversos congressos, cursos de formació i publicacions col·lectives. Va coordinar el projecte de digitalització de música notada en BNE i el projecte de catalogació i digitalització de llibres de cors. Des 2107 ocupa el càrrec de vicepresidenta de l’Associació Espanyola de Documentació Musical (Aedom).

La base de dades Atril (Aedom): punt de partida per a un futur catàleg de repertori de banda espanyol

La nostra associació, Aedom, és la branca espanyola de la International Association of Music Libraries (IAML), que reuneix professionals i països de tot el món. Com integrants de IAML participa en les seves reunions anuals i en els seus òrgans de govern.
Un dels nostres projectes, dut a terme per una de les nostres comissions de treball: la Comissió d’Orquestres, és Atril: catálogo de obras sinfónicas españolas. Aquesta base de dades s’ha convertit en un instrument únic per a trobar la descripció d’obres simfòniques espanyoles, molt poc representades en repertoris internacionals. Gràcies al treball cooperatiu dels nostres arxivers d’orquestra nacionals és una eina de referència per a la descripció d’aquest tipus de repertori i la seua difusió en obert permet l’accés a tots els professionals d’Espanya o de qualsevol part del món. Aedom i la seua Comissió d’Orquestres proposa presentar el seu projecte com a base per a un futur catàleg del repertori per a banda espanyol.


Nieves Maria Pelejero: Tresors a redescobrir: el repte de tornar a posar en atril obres oblidades

Nieves Maria Pelejero Ibáñez

Naix a Xàtiva i comença els seus estudis musicals als nou anys en el Conservatori Lluís Milà de la mateixa ciutat amb el violoncel com a instrument. El 1998 guanya el premi al II Concurs de Joves Intérprets Ciutat de Xàtiva en la categoria de millor músic local.
És diplomada en Magisteri Musical, llicenciada en Història i Ciències de la Música per la Universitat de la Rioja i té el grau superior de Violoncel en l’especialitat d’Interpretació del Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València.
Pertany al cos de mestres per oposició des del 2004. Ha impartit cursos del CEFIRE de Xàtiva i classes d’harmonia a la Societat Musical La Primitiva Setabense de Xàtiva. Ha segut comissaria de l’exposició temporal «Dos xativins a la vida musical del segle XX: els germans Sanchis Morell», organitzada per  l’Ajuntament de Xàtiva al Museu de Belles Arts Casa de l’Ensenyança.

Tresors a redescobrir: el repte de tornar a posar en el faristol obres d’Eduardo Sanchis Morell (1901–1977)

 Un dels patrimonis més importants de les bandes de música són els seus arxius musicals. Durant molts anys, en ells s’ha guardat gelosament el repertori  que cada agrupació ha anat interpretant al llarg de la seua història, i també els fons que s’han incorporat gràcies a les donacions  de compositors locals. Però el pas del temps, les modes musicals i la dificultat actual dels músics per a llegir partitures manuscrites fa que hi haja un alt percentatge d’obres arxivades que actualment no s’interpreten, i acaben caient en l’oblit.
Aquesta proposta de comunicació pretén aportar informació sobre el projecte de recuperació de dues peces musicals per a banda del compositor xativí Eduardo Sanchis Morell (1901–1977): l’«Himne a Xàtiva» i «La Torre del Sol». La primera és un himne escrit en valencià i datat del 1935 amb solista i cor;  la segona és un poema simfònic, composat durant les perilloses nits de 1939, basat en una llegenda sobre la torre existent a la muralla del Castell de Xàtiva, vora l’edificació. Actualment, ben poca gent sap de l’existència d’aquestes peces, malgrat estar estretament relacionades amb la capital de la Costera.
Per tal de col·laborar en la seua difusió, explicarem els passos a seguir per a crear una espècie de programa Retrobem la Nostra Música a nivell local en la ciutat de Xàtiva, amb la intenció de difondre la tasca compositiva del mestre Sanchis Morell. D’altra banda, intentarem donar resposta a una sèrie de problemes que ens han sorgit a l’hora d’abordar aquesta investigació, com ara els criteris triats per a valorar la importància d’aquestes composicions, el tipus de col·laboració per part de l’Ajuntament, o i el moment més idoni per a dur a cap aquesta tasca de difusió, entre d’altres.

VESPRADA

16:00-16:45 Conferència de Salvador Astruells I Frederic Oriola: Del archivo al atril de la banda. Análisis musical e impacto social de La batalla de Inkerman (1855), de Carlos Llorens Robles

Salvador Astruells Moreno naix en Albalat de la Ribera en 1968. Comença els seus estudis musicals en la Societat Ateneu Musical i Cultural del seu poble natal, i acaba el grau superior de Trompa al Conservatori Superior de Música de València en 1996. Posseeix el títol d’Especialització Professional Universitària en Etnomusicologia i és Màster en Estètica i Creativitat Musical per la Universitat de València. En 2003 va obtindre el grau de doctor en la Universitat de València amb la tesi La Banda Municipal de València i la seua aportació a la història de la música valenciana, publicada per l’Ajuntament de València amb motiu del centenari de la seua Banda Municipal.
L’any 2007 va obtindre la Llicenciatura Historia i Ciències de la Música per la Universitat de La Rioja. És membre fundador d’Avamus (Associació Valenciana de Musicologia). Ha escrit nombrosos articles sobre música en diferents revistes i ha oferit conferències, comunicacions i ponències en jornades i congressos relacionats amb les bandes de música. És professor d’ensenyament secundari en l’especialitat de Música.

Frederic Oriola Velló naix a Quatretonda en 1978. Llicenciat en Història i diplomat en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de València; especialista en Gestió Cultural de Societats Musicals per la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana; i màster en Mètodes i Tècniques Avançades en Investigació Històrica, Artística i Geogràfica per la UNED.
En el camp de la investigació musicològica té publicats diferents treballs on destaquen En clau de festa, Temps de músics i capellans i El mirall pautat. Habitualment col·labora en tasques de gestió i conservació del patrimoni documental amb la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana i l’Institut Valencià de Cultura.

De l’arxiu al faristol de la banda. Anàlisi musical i impacte social de La batalla de Inkerman (1855) de Carlos Llorens Robles

La figura del compositor, director i músic major Carlos Llorens Robles (València, 1816- Cartagena, 1862), es presenta com la d’un gran desconegut. Més enllà dels perfils biogràfics publicats en diccionaris especialitzats, poc consta sobre aquest compositor que va tenir una gran repercussió durant la dècada de 1850 en ciutats com Barcelona, ​​Cartagena, Madrid, Palma i València. Un autor que va recollir tant el gènere escènic, com el simfònic, el vocal, el bandístic, l’pianístic i el religiós.
Però entre tota la seua producció, la peça que majors èxits va aconseguir va ser sense cap dubte La batalla de Inkerman (1855), que va ser interpretada a tot l’Estat, reduïda en tres ocasions per a piano i li va valer la concessió de la Creu Reial i Militar de Carlos III. A partir de la transcripció realitzada per a piano que es conserva en els fons de la Biblioteca Nacional d’Espanya, vam presentar el  seu anàlisi musical. Al costat d’ell hem realitzat un estudi infomètric per conèixer quin va ser el seu impacte social en els repertoris bandístics durant la segona meitat de la centúria del vuit-cents.


17:15-18:15 Comunicacions V: El popular i el culte en la formació del repertori bandístic

Salvador Berenguer: Ball dels Llauradors d’Ontinyent: dels manuscrits de 1905 a l’edició actualitzada

Salvador Berenguer Bodí

Graduat en Música, en l’especialitat d’Interpretació Trompeta, pel Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València (2014), continua la seua formació musical al Conservatoire de Lyon (França) i amplia els seus coneixements de música moderna i jazz al Conservatoire de Vienne (França). Des de 2004 forma part de la Societat Unió Artística Musical d’Ontinyent. Ha sigut trompeta solista de la banda d’aquesta societat i ha format part de la seua junta directiva. A més a més, és membre fundador i trompetista del grup de música Auxili, amb el qual ha enregistrat tres discs i ha efectuat gires nacionals i internacionals.
En la vessant musicològica, destaca la realització del Máster en Música Española e Hispanoamericana per la Universidad Complutense de Madrid (2016-2017). En el marc d’aquest màster, porta a terme una investigació que té com a fruit el Treball de Final de Màster: «La vida musical en Ontinyent entre 1874 y 1931». Ha participat com a comunicant en congressos com ara «La dansa dels altres»(Biar, 2016). A més, ha publicat diversos articles referents a la música i la festa, per exemple: «Entre tangos, sarsueles, pasdobles i cuplets» (2017) o «El què, qui i com de les bandes de música de les Festes de Moros i Cristians d’Ontinyent entre 1900 i 1930» (2018).
Pel que fa a la part didàctica, ha cursat el Màster en Professor/a en Educació Secundària per la Universitat de València (2015-2016), amb el Treball de Final de Màster: «El Ball dels Llauradors d’Ontinyent. Una proposta didàctica per a Secundària». Ha impartit classes en diferents escoles de música de la Vall d’Albaida i durant el curs 2017-2018 ha exercit com a professor d’Educació Secundària Obligatòria de la Generalitat de Catalunya.

Ball dels Llauradors d’Ontinyent: dels manuscrits de 1905 a l’edició actualitzada

El Ball dels Llauradors d’Ontinyent és una dansa ballada per la Comparsa de Llauradors d’Ontinyent. Es contextualitza dins dels anomenats balls de comparses o balls de filada, en el marc de les Festes de Moros i Cristians del model meridional valencià. Són uns balls que es ballaven durant els dies de les festes de Moros i Cristians d’Ontinyent des dels inicis de la Comparsa de Llauradors i fins l’any 1935. Aquestes representacions foren recuperades l’any 1991, però es deixaren de ballar. I és des de l’any 2008, ara fa 10 anys, que es ballen de nou  cada any, el divendres anterior a la setmana de festes, en quatre places d’Ontinyent, tal com es feia antigament.
El fet de trobar les partitures manuscrites de la música va obrir les portes a la recuperació del Ball dels Llauradors d’Ontinyent. Encara que popularment es parla de «el ball», es tracta de huit peces per a banda manuscrites. Daten de 1905 i són, entre d’altres, polques i jotes, és a dir, estils de ball de l’època. Les partitures foren conservades per antics membres de la comparsa, els quals les van deixar en mans del mestre Ferrero. Per tant, aquests manuscrits van formar part de l’arxiu personal de José Maria Ferrero Pastor fins l’any 1990, quan la seua família els va tornar a la comparsa. Actualment, els papers originals estan cedits al Museu Fester d’Ontinyent. S’han dut a terme investigacions i treballs sobre aquest tema, tant des del prisma històric com des del punt de vista musical. Estem treballant en la realització d’una edició crítica d’aquests materials. Així doncs, la nostra intenció és donar a conéixer els resultats obtinguts fins al moment i explicar els criteris utilitzats, els problemes trobats i les solucions adoptades.
D’aquesta manera, pretenem, d’una banda, facilitar i millorar la interpretació de les peces per part dels músics durant la seua representació i, de l’altra, mantenir i revaloritzar el patrimoni bandístic valencià.


Nidia María González i Pompeyo Pérez: Cantos Canarios de Teobaldo Power y su influencia en la consolidación del icono musical folclórico en Canarias

Nidia Maria González Vargas. Nascuda a Adeje al juny de 1977, es titula en 2001 com a professora superior de saxòfon al Conservatori Salvador Seguí de Castelló. En 2016 obté el títol de doctora en Art i Humanitats per la Universidad de la Laguna amb una tesi sobre la història de la Banda Municipal de Santa Cruz. Ha participat com a ponent en nombrosos congressos internacionals i conferències i compta amb diverses publicacions. Actualment és solista de la Banda Sinfónica de Tenerife, forma part del cos d’investigadors de la Universidad de la Laguna, és membre de la comissió de treball de bandes de música de la Societat Espanyola de Musicologia, representant de Amproband a Tenerife i elabora les notes al programa de diversos concerts de l’Orquesta Sinfónica de Tenerife.

Pompeyo Pérez Díaz. Nascut a Santa Cruz de Tenerife, és professor titular de l’àrea de Música de la Universidad de la Laguna. Titulat en Guitarra (Espanya) i Teoria Musical (Regne Unit), és a més llicenciat en Psicologia i té un màster en Teràpia de Conducta. Un dels seus llibres, Dionisio Aguado y la guitarra clásico-romántica (Madrid. Alpuerto, 2003), va obtenir el Premi Nacional d’Investigació i Estudis Musicològics de la Societat Espanyola de Musicologia. En l’àmbit literari ha publicat poesia i relat.

Cants Canaris de Teobaldo Power i la seua influència en la consolidació de la icona musical folklòrica a Canàries

El compositor de Tenerife Teobaldo Power (1848-1884) va compondre en 1880 la seua rapsòdia per a piano Cantos Canarios basant-se en motius folklòrics de les illes. La partitura seria posteriorment orquestrada. No obstant això, la seua veritable popularització va començar amb la versió per a banda duta a terme per Braulio Uralde Bringas, director de la Banda Municipal de Santa Cruz de Tenerife. En aquesta versió la partitura va poder arribar a molts llocs de les illes, així com a capes socials que no tenien accés als teatres i salons privats on s’interpretava la música de Power.
La partitura es basava en una estilització de diversos motius i ritmes populars adequant-los a l’estètica romàntica que seguia Power. D’aquesta manera, la seua fixació en l’imaginari popular va alterar la imatge sonora d’aquesta música, ja que es va convertir en referent en substitució dels veritables trets folklòrics del món rural. L’auge posterior d’una música de tall regionalista va provocar que es composaren diverses obres, moltes d’elles per a banda, que imitaven a la partitura de Power. Tant l’obra de Power com les sorgides a partir d’aquesta consolidaren una versió melòdica i rítmica d’elements del folklore que no es corresponia amb l’original, en estar mediatitzada per una lectura romàntica.
Anys després, la Secció Femenina de la Falange Española, en la seua tasca d’enaltiment de la vida rural de Canarias, va prendre com a referent les melodies emprades per Power. D’aquesta manera, els grups folklòrics que van començar a proliferar abundar en l’enfortiment d’un pseudofolklore basat en l’esmentada lectura estilitzada de la música popular original. Es va donar així la paradoxa que una obra, divulgada enormement gràcies a les seues adaptacions per a banda, es va convertir en la referència «falsa» per a la recreació del folklore.


José Antonio Lacárcel: La nueva música procesional granadina en el actual repertorio de las bandas musicales andaluzas

José Antonio Lacárcel

Nascut a Múrcia. Els seus primers contactes amb la música es van produir en la seua família, al Seminari Menor de San José i en l’Escolania de la Catedral amb Pedro Azorín. Va pertànyer a l’ Orfeón Murciano Fernández Caballero, dirigit pel mestre Acosta Raya. Va estudiar Percussió al Conservatori Superior de Música Massotti Littel de Múrcia amb José García Abellán. És llicenciat en Dret i en Història i Ciències de la Música per la Universidad de Granada (UG), on es va doctorar amb una tesi sobre la figura del compositor i crític Soriano Fuertes. Pertany al grup de recerca de la UdG sobre Recuperació del Patrimoni Musical Andalús. Va ser professor de Música a ensenyament secundari, i durant tres cursos va ser professor col·laborador en el Departament d’Història i Ciències de la Música de la UG.
Crític musical de El Ideal de Granada, ho ha estat també de Patria, de la Hoja del Lunes  i de Radio Popular, així com a Onda Cero i RNE. Durant any i mig va presentar i va editar el programa «Domingo Concierto»  de Canal Sur Televisión. Actualment és el crític en el Teatro de de la Zarzuela (Madrid) de la revista digital Òpera World.

La nova música processional granadina en l’actual repertori de les bandes musicals andaluses

Un ampli ventall de possibilitats es va obrir des de finals del segle XX per a la incorporació de novetats al repertori processional granadí. Coincideix això amb una revitalització de la Setmana Santa granadina. Com a conseqüència es va ampliant el repertori musical, habitual en les Bandes de Música de Granada i d’altres punts d’Andalusia, que deixen de dependre exclusivament del que durant molt de temps ha constituït el repertori tradicional de la música processional andalusa, i en concret, de la música processional granadina. Sorgeix llavors un moviment de renovació que aporta una alenada d’aire fresc a l’esmentat repertori enriquint i adaptant-lo als aspectes concrets de la Setmana Santa de Granada. Molts han estat els compositors que han contribuït a aquest moviment. En el nostre treball analitzem diversos dels aspectes musicals que defineixen aquest estil, establint una comparació amb els criteris estètics mantinguts fins ara. Les marxes de palio, les marxes fúnebres i els poemes simfònics basats en la Setmana Santa constitueixen una important aportació al patrimoni de les bandes de música andaluses.


Fátima Martín: Compositores contemporáneos y música para banda: La producción de repertorio en la Banda Municipal de Música de Granada (1917-2017) durante el siglo XXI

Fátima Martín

Grau professional en Clarinet pel Conservatori Professional de Música Alcázar de San Juan – Campo de Criptana (2011). Grau en Història i Ciències de la Música a la Universitat de Granada (UG) en 2015, amb Premi Extraordinari Fi de Carrera. Màster de Professorat d’Ensenyament Secundari Obligatori i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyaments d’Idiomes, especialitat música, en l’UG, el 2016, i màster en Patrimoni Musical a la UG, UNIA i Universitat d’Oviedo, en 2017. Des de 2017 prepara el seu doctorat en Història i Arts per la UG, al voltant de la Banda Municipal de Granada. En 2017 ha obtingut una Beca Ícaro d’Empresa i Ocupació de la UG a la Banda Municipal de Granada i una Beca de Formació de Professorat Universitari en l’UG.

Compositors contemporanis i música per a banda: La producció de repertori a la Banda Municipal de Música de Granada (1917-2017) durant el segle XXI

La Banda Municipal de Granada és una de les entitats musicals més importants de la província. La creació de repertori nou és una de les seues funcions bàsiques i, per això, s’ha convertit en el vehicle de transmissió d’obres per a gran quantitat de compositors. Durant el segle XXI, més d’una desena de compositors contemporanis han dedicat, estrenat o transcrit una o diverses de les seues obres específicament per a la Banda Municipal de Granada. L’objectiu principal d’aquesta investigació és comprendre i posar de manifest la contribució específica de la Banda Municipal de Música de Granada al repertori general d’aquest tipus de formació, analitzar les circumstàncies al voltant de la seua creació, el tipus d’obres que són i la motivació dels compositors a realitzar-les.
Per recopilar i analitzar aquesta informació ha estat necessari investigar en l’arxiu de la banda, tant del patrimoni monumental com dels programes de mà, i realitzar gran quantitat d’entrevistes als músics implicats, així com dur a terme un ampli treball estadístic per llançar llum sobre la quantitat de composicions originals o les adaptacions específiques per a la seua plantilla, entre d’altres.
D’aquesta manera, podem comprovar la tasca que es realitza actualment pel que fa a revisió i recuperació de repertori, els projectes que s’estan duent a terme, la difusió del repertori nou i la forma de combinar dit repertori amb el precedent.


18:30-19:15 Conferencia de Frank de Vuyst (director de la Unió  Musical de Torrent, pedagog i investigador): Archivo y difusión del repertorio bandístico en países de nuestro entorno: una comparación con el caso valenciano

Frank De Vuyst

Director belga resident a Espanya, on ha estat director titular de bandes simfòniques com l’Ateneu Musical de Cullera o l’ Armónica de Buñol, entre d’altres. Actualment és director titular de la banda simfònica Unió Musical de Torrent i de l’Agrupació Artística Musical de Dénia.

Com a director ha actuat en països com Bèlgica, Holanda, EE. UU., Argentina, Colòmbia, Costa Rica, Perú, Corea del Sud, Portugal o Espanya. En 2008 va ser nomenat director fundador de la Banda Sinfónica Juvenil de la Red de Escuelas de Música de Medellín, càrrec que ocupa fins 2016. Ha estat director artístic del Congrés Internacional de Música per a Banda, que va organitzar l’alcaldia de Medellín des de 2010 fins a 2014, que en pocs anys s’ha convertit en l’esdeveniment bandístic més important de Llatinoamèrica. Des de 2013 és director artístic de la Wind Orchestra Saragossa (Woz), banda professional resident de l’auditori de Saragossa.
En l’àmbit de l’educació té una llarga experiència com a professor de direcció, i ha format directors a Espanya i Llatinoamèrica especialment. És professor convidat del Màster en Direcció a la Universitat Javeriana de Bogotà (Colòmbia), des 2015. Ha fet enregistraments per a segells discogràfics d’Espanya, EE. UU., Japó, Bèlgica i Colòmbia. En el seu palmarès té diversos certàmens dins i fora d’Espanya. Està en possessió de la Batuta d’Or del Certamen Internacional Vila d’Altea i és l’únic director que l’ha guanyat cinc vegades.

Dia 15

MATÍ

9:00-9:45 Conferència de Sabina Benelli: Cultural goods meet performance archives: challenges and results

Sabina Benelli

Vaig néixer a Roma el 1969: em vaig graduar en violí i pedagogia musical, vaig començar la meua carrera laboral com a professora de música.
Formo part del personal de la biblioteca de música del Teatre alla Scala de Milà des del 1999, on he realitzat diferents tasques abans de centrar-me principalment en la conservació i catalogació de l’arxiu sonor i audiovisual i de les col·leccions de música impresa.
Delegada de SBN (xarxa de biblioteques italianes) des de 2004, he col·laborat a més amb el departament de Processament de Dades del Teatre alla Scala, elaborant i provant canvis en fitxes electròniques que actualment s’utilitzen a la base de dades de la Scala per a materials audiovisuals i impresos.
En 2017 em vaig graduar a l’escola d’arxiu dels Arxius de l’Estat a Milà. Membre de IAML des de 2002, actualment sóc responsable de la secció de Biblioteques de Radiodifusió i Orquestra de IAML.


10:00-11:15 Comunicacions VI: Arxius d’institucions públiques i privades

María Teresa Delgado: Adquisición, descripción y herramientas de difusión del repertorio para banda en la Biblioteca Nacional de  España

María Teresa Delgado

Bibliotecària del cos Facultatiu de Bibliotecaris, Arxivers i Arqueòlegs, especialitat Biblioteques. Ha treballat en biblioteques de diferent tipologia com a la Universidad de Castilla-La Mancha (campus de Ciudad Real), la Biblioteca Pública de Retiro (Madrid) o la Biblioteca del Museo de Artes Decorativas. El 2007 es va incorporar al Departament de Música i Audiovisuals de la Biblioteca Nacional de España (BNE) on va treballar en el Servei de Partitures, per després obtenir les direccions de la Secció de Música Antiga i des 2016 del Servei de Partitures. En aquest últim s’encarrega de coordinar i gestionar tots els processos de la col·lecció de música notada de BNE, tant manuscrita com impresa.
En els últims anys ha participat en diversos congressos, cursos de formació i publicacions col·lectives. Va coordinar el projecte de digitalització de música notada en BNE i el projecte de catalogació i digitalització de llibres de cors. Des 2107 ocupa el càrrec de vicepresidenta de l’Associació Espanyola de Documentació Musical (Aedom).

Adquisició, descripció i eines de difusió del repertori per a banda a la Biblioteca Nacional d’Espanya

La Biblioteca Nacional de España (BNE) és la capçalera del sistema bibliotecari espanyol i encarregada del dipòsit del patrimoni bibliogràfic i documental d’Espanya. Dedicada a reunir, catalogar i conservar fons bibliogràfics, custòdia al voltant de trenta milions de publicacions produïdes en territori nacional des de començaments del segle XVIII: llibres, revistes, mapes, gravats, dibuixos, fullets i partitures. La procedència dels seus fons és diversa: des del corpus origen procedent de la Biblioteca Reial, com el fabulós increment que va suposar l’extensa col·lecció donada pel cèlebre compositor, director d’orquestra, musicòleg i bibliòfil Francisco Asenjo Barbieri. Al costat d’aquestes dues principals fonts d’ingrés s’inclouen a més, entre molts altres, altres llegats procedents de decrets desamortitzadors, compra, donatiu, les lleis de Registre de la Propietat Intel·lectual o de dipòsit legal. Les institucions públiques a casa nostra integren dins dels seus fons importants col·leccions de música notada, sent el repertori per a banda un dels més nombrosos en ingrés per dipòsit legal a l’actualitat.
El Servei de Partitures està integrat dins el Departament de Música i Audiovisuals de la BNE. Conserva valuoses col·leccions de llibres de música, partitures impreses o manuscrites, a més de revistes i publicacions menors (fullets, programes de concerts, catàlegs d’editors …).
En aquesta comunicació s’analitzaran les diferents formes d’accés d’aquest tipus documental i els processos per al seu increment, descripció, preservació, disposició pública i difusió en una biblioteca que aglutina tota la producció musical nacional en els diferents suports. S’inclou a més una proposta de cooperació amb aquelles bandes i societats musicals que hui dia s’editen en format digital, perquè dipositen la seua documentació en el repositori de patrimoni digital de la BNE.


Jon Bagüés: Los archivos de banda en la Comunidad Autónoma Vasca: una primera aproximación

Jon Bagüés Erriondo

Realitza estudis musicals en els Conservatoris de Sant Sebastià, Barcelona i Madrid. Estudia Filosofia i Lletres a Sant Sebastià i Barcelona en l’especialitat d’Història de l’Art. El curs 1982-83 s’especialitza a Madrid en Arxivística i Documentació.
Entre les seues publicacions destaca el Catálogo del antiguo archivo musical del Santuario de Aránzazu. El 1990 obté el doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona amb el treball La Música en la Real Sociedad Bascongada de los Amigos del País, publicada per la RSBAP. El 1985 va fundar la Capilla Peñaflorida, entitat interpretativa dedicada a la investigació i difusió de la música antiga.
És membre de la Real Sociedad Bascongada de los Amigos del País, de la Sociedad de Estudios Vascos i de la Sociedad Española de Musicología. Ha estat el primer president de Aedom, i vicepresident de l’Associació Internacional de Biblioteques, Arxius i Centres de Documentació Musicals (IAML), i ha exercit així mateix els càrrecs de co-coordinador del Grup de Treball Access to Music Archives i coordinador de l’Outreach Committee de la pròpia IAML.
Professionalment és arxiver i, des de l’any 2000, director de Eresbil-Arxiu Basc de la Música, entitat creada per a la recopilació, investigació, conservació i difusió del patrimoni musical del País Basc.

Els arxius de banda a la comunitat autònoma basca: una primera aproximació

El segle XIX coneix la gradual incorporació de les bandes al paisatge musical de les localitats del País Basc, aconseguint la seua consolidació en els inicis del segle XX. El progressiu ús de la música gravada produir en l’últim terç del segle XX una crisi que ha modificat la presència i activitat de les bandes, amb el consegüent perill per als arxius musicals generats al llarg dels anys. La comunicació presentarà les primeres dades de l’enquesta realitzada sobre la situació actual dels arxius de les bandes a la Comunitat Autònoma Basca. En base a un qüestionari s’ha demanat informació a les bandes actualment existents que presumiblement tenen fons de caràcter històric. L’enquesta forma part d’un projecte de mapa de fons musicals al País Basc la realització dels qual es té prevista per a l’any 2019, realitzada per Eresbil-Arxiu Basc de la Música. El projecte pretén mostrar un mapa en línia seguint el model desenvolupat a la Guia de fons i col·leccions documentals del propi arxiu publicada en línia en l’any 2017. Les dades s’estructuren segons el model de fitxa d’arxiu estàndard ISAD (G) que inclou camps com a dates extremes de la documentació, resum històric de la banda, resum del contingut de l’arxiu, condicions d’accés i instruments de descripció existents. La comunicació ha d’incloure un acostament a l’edició d’obres per a banda al País Basc així com un breu repàs a l’evolució i situació actual de les bandes musicals a les províncies d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa.


Rosa Montalt: Partitures de banda a la Biblioteca de Catalunya, a banda

Rosa Montalt Matas

Responsable de la Secció de Música de la Biblioteca de Catalunya des del 2006, tot i que es va incorporar en aquesta secció com a bibliotecària el 1987.
Estudis de biblioteconomia i documentació realitzats a l’Escola Universitària Jordi Rubió Balaguer de la Universitat de Barcelona, i de piano al Conservatori de Música Isaac Albéniz de Girona i al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona.
Especialitzada en el tractament i descripció de la música notada, ha col·laborat en l’organització inicial de l’arxiu del cor del Gran Teatre del Liceu i ha participat en grups de treball, exposicions, publicacions periòdiques i altres projectes de l’àmbit de la documentació musical.

Partitures de banda a la Biblioteca de Catalunya, a banda

Durant anys, a la Biblioteca de Catalunya, bona part de les partitures manuscrites dels segles XIX i XX han restat pendents de procesar. Aquesta excepcionalitat es deu a diferents motius: primerament, als interessos dels responsables-conservadors de la Secció de Música; després, a la manca de recursos i normativa especialitzada, i, més tard, a causa dels formats informàtics que impossibilitaven la catalogació de les partitures manuscrites amb les condicions necessàries.
La presència d’obres instrumentals dins d’aquest conjunt de manuscrits és força significativa. Des de l’any 2005 s’han localitzat més d’un centenar de partitures per a banda, ja siga simfònica, militar o de ball; a més de particel·les, algunes reduccions, esborranys i documentació relacionada com documentació epistolar o escrits teòrics al respecte. Tot i que les partitures manuscrites tenen procedències diverses, la majoria d’elles provenen de fons personals.
Entre els fons trobem, al segle XIX, els dels compositors Joan Carreras Dagas, amb obres per a banda militar, Joaquim Cassadó, i especialment Jaume Biscarri de Fortuny i Josep Sancho Marraco, entre altres. Al segle XX, els fons d’Enric Morera, Ramon Serrat i Josep M. Ruera, reforcen l’aportació iniciada anteriorment i ofereixen una nova dimensió per a la banda. Actualment es continuen recuperant obres, i per tant, la banda a la Biblioteca de Catalunya ha deixat d’estar a banda.


Anna Maria Anglada i Mas: El fons per a banda de música de la rectoria de Sant Joan de Palamós: una bossa de pell farcida de partitures

Anna Maria Anglada Mas

Nascuda en 1966. Graduada en Musicologia l’any 2014 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Màster Universitari en Musicologia, Educació Musical i Interpretació de la Música Antiga, amb especialitat en Investigació en Musicologia i Educació Musical, a la UAB, on actualment prepara la seua tesi doctoral. Estudià la gralla a l’Aula de Música Tradicional de la Generalitat de Catalunya, i ha segut professora d’aquest instrument a la Escola de Música Municipal de Mataró, on també ha ocupat el càrrec de cap del departament de Música Tradicional (2009-2011). En 2018 és becària en pràctiques per a inventariar fons musicals a la Biblioteca Nacional de Catalunya. A més, ha fet pràctiques a la Catedral de Girona per a catalogar els seus fons i ara està catalogant fons de l’IFMUC (Inventari de Fons Musicals de Catalunya).
Ha publicat articles a la Revista del Baix Empordà, la Revista Catalana de Musicologia i a diferents volums de les actes de la Trobada d’entitats de recerca local i comarcal del Maresme, i ha donat conferències per a la Societat Catalana de Musicologia (de la qual és membre) entre altres institucions.

El fons per a banda de música de la rectoria de Sant Joan de Palamós: una bossa de pell farcida de partitures

La descoberta d’un fons per a banda de música, conservat en una prestatgeria de la rectoria de Sant Joan de Palamós, és un pilar imprescindible per a l’estudi del paisatge sonor del Baix Empordà al segle XIX, donat que és l’únic que es conserva d’aquestes característiques.
Una primera aproximació a l’estudi d’aquest fons, mancat de referències testimonials i documentals, permet donar resposta a algunes hipòtesis plantejades a l’entorn de la seva procedència, ús i propietat. El fons està format per uns quaderns relligats de particel·les manuscrites per a banda de música. En la investigació és interessant incidir en una acurada observació del suport del manuscrit, la marca d’aigua del paper. Una peculiaritat d’aquest fons rau en què ha arribat als nostres dies dins d’una bossa de pell, tipus bandolera, que servia per a custodiar i transportar les partitures per al seu ús quotidià.
El repertori està integrat per a diverses tipologies de gènere, amb un repartiment instrumental fluctuant en funció de les continuades  transformacions organològiques com a fruit de l’influx europeu. En aquest àmbit, l’ofici de músic hagué d’adaptar-se a noves experiències musicals, donant servei a diferents estaments institucionals, el civil, religiós i el militar. La decadència de les capelles eclesiàstiques i el floriment d’un nou corrent romàntic, va impulsar noves formacions, les bandes, en detriment de les antigues cobles de ministrils. Aquest fons reflecteix el vincle entre la música escènica i la pràctica militar, com a resposta a la demanda orquestral que l’empenta escènica del segle XIX va suposar.
Com a colofó, els protagonistes que es relacionen amb aquest fons esdevenen uns personatges rellevants per a configurar noves vies d’exploració, forjant un camí que servirà per a futures recerques incloses en la meva tesi doctoral.


María Amparo Tomàs: La Banda de las Escuelas de Artesanos de Valencia (1893-1897)

Mª Amparo Tomás Franco

Nascuda en Sueca. Titolada en Flauta Travessera pel Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València, llicenciada en Història i Ciències de la Música per la Universitat de La Rioja i màster en Orientació a la Investigació Universitària, a la Universitat Catòlica de València. El seu àmbit d’investigació gira al voltant de l’ensenyament i activitat musical a les Escoles d’Artesans de València entre finals del segle XIX i principis del segle XX. Actualment pertany al cos de professors d’Ensenyament Secundari de la Conselleria d’Educació de València i està realitzant la tesi doctoral al voltant aquesta línia d’investigació. També es secretària de l’Associació Valenciana de Musicologia (Avamus) i coautora del llibre Inventaris Musicals Valencians, publicat al 2011.

La Banda de les Escoles d’Artesans de València, (1893-1897). Exemple del naixement, desenvolupament i cessament d’una banda, a partir de les fonts documentals de l’Arxiu Històric de les Escoles

En 1868, arran de la Gloriosa a València, neixen les Escoles d’Artesans, un projecte educatiu i social impulsat per un grup d’intel·lectuals valencians que, sota el lema moralitzar instruint, tracten de formar gratuïtament a un col·lectiu de classes desfavorides, els fills d’artesans. Des dels primers anys del naixement de les escoles, s’introdueix l’aprenentatge del solfeig per tal que els alumnes gaudessin d’una formació complementària i addicional al seu propi ofici. Posteriorment, aquest ensenyament es va ampliar a l’estudi instrumental per formar, el 1895, la Banda de les Escoles d’Artesans de València. L’objectiu d’aquesta comunicació és posar de manifest com, a partir de l’estudi de les fonts documentals trobades a l’Arxiu Històric de les Escoles d’Artesans, s’ha pogut reconstruir la història d’una banda, tot i que d’efímera durada. L’estudi de la documentació trobada resulta molt revelador, ja que reflecteix el model de naixement, desenvolupament i cessament d’una agrupació bandística de finals del segle XIX a València. Mitjançant l’anàlisi de les actes de la Junta General i la Directiva, esborranys d’actes, comunicacions, llibres de comptabilitat, registre de matrícula d’alumnes i l’estudi del seu reglament, queda de manifest tant les causes que van determinar la seua creació, així com els problemes que van sorgir per dur a terme aquest ambiciós projecte bandístic, més encara en el si d’una institució amb escassos recursos econòmics.


12:00-13:00 Comunicacions VII: Arxius personals i revistes com a fonts de documentació

Vicente Martínez: Papeles de música de banda en el archivo personal de José Perpiñán Artíguez

Vicente Martínez

És doctor en Musicologia per la Universitat de València, màster en Estètica i Creativitat Musical i professor de Música d’ensenyament secundari. Va iniciar els seus estudis musicals a l’escola de la Banda de la Societat Musical de Segorbe i és titulat en Trompeta pel Conservatori Superior Salvador Seguí de Castelló. Francisco Andreví Castellà va ser el tema de recerca de la seua tesi doctoral, i sobre ell ha publicat llibres i diversos articles en revistes. Forma part del grup de Documentació Musical de l’Arxiu de la Catedral de Sogorb, on col·labora com a musicòleg i realitza conferències en congressos, jornades i simposis de caràcter nacional i internacional.
Actualment està estudiant la figura del mestre de capella sogorbí José Perpiñán Artíguez, participa en els treballs de catalogació de l’arxiu musical de la Catedral de Sogorb on és responsable de la sèrie Segobricensis Musicae destinada a la difusió d’obres singulars que conté l’arxiu musical i dirigeix la secció d’Educació Secundària de Montanejos. És secretari de la comissió delegada de la Fundació Bancaixa-Segorbe, membre de la Sociedad Española de Musicología i membre fundador de la Sociedad para el Estudio de la Música Isabelina.

Papers de música de banda a l’arxiu personal de José Perpiñán Artíguez

José Perpiñán Artíguez, últim mestre de capella de la Catedral de Sogorb, va ser el fundador de la Sociedad Musical de Segorbe en l’any 1905, motiu pel qual durant els primers anys de camí va estar al capdavant de la seua banda de música. En morir, va llegar el seu arxiu personal als seus familiars més propers, els quals, amb el pas dels anys i per l’oblit a què s’havia vist sotmès durant els últims anys aquest destacat personatge ja no només de la vida social i musical segorbina sinó també de la d’àmbit nacional, finalment van donar i van dipositar la documentació en dos fons diferents de la ciutat.
A dia de hui, per poder consultar el seu llegat musical, hem d’acudir tant als fons de l’Arxiu Municipal de Sogorb, on es conserva la documentació referent al camp profà de la música, com també a l’Arxiu de la Catedral de Sogorb, on es conserva l’obra de caràcter religiós que va utilitzar durant llargs anys. Entre els seus documents es conserven papers de pasdobles, valsos, cavatines, simfonies o marxes entre moltes obres que, tant en la seua versió impresa original com en una altra manuscrita, atendrien als interessos i necessitats de comptar amb un fons musical ampli i variat que pogués adaptar per als músics de la seua banda a l’hora de realitzar els concerts.
El propòsit d’aquesta comunicació serà el donar a conèixer l’inventari d’obres conservades, la tipologia d’elles i la seua localització en cada un dels casos.


Borja Muñoz: José Goterris Sanmiguel. Catalogació de l’obra musical

Borja Muñoz Abad

Naix a Vila-real, on s’inicia amb l’oboè a l’Escola de música de la Unió Musical la Lira. Al llarg de la seua carrera ha estat estretament lligat a aquesta societat, tant com a músic com a docent o director. Més tard continua els estudis musicals al Conservatori Mestre Goterris de Vila-real i al Conservatori Superior Salvador Seguí de Castelló, on es gradua aquest 2018 de la mà del professor Miguel Enguídanos Tomàs.
A partir de 2012 s’endinsa en el món de la direcció musical de la mà de David Gómez Ramírez, formant-se a l’Allegro International Academy de València amb Ferrer Ferran. Paral·lelament, amplia els seus coneixements en aquest àmbit amb importants directors de l’àmbit bandística com Andrés Valero-Castells, Miquel Rodrigo, Rafa Sanz-Espert, Miguel Etchegoncelay, Evan Feldman o José Rafael Pascual-Vilaplana, entre d’altres. A hores d’ara rep classes de Pere Molina a Valga (Galícia).
Ha estat des de 2012 director de la Banda Jove de la Unió Musical la Lira de Vila-real, on a més ha sigut professor de llenguatge musical i oboè. Recentment ha participat com a director musical assistent en el muntatge de l’òpera Brundibár de Hans Krása en valencià, en una producció de la companyia Opera pocket estrenada a Sagunt en març de 2017.
La seua formació l’ha portat a descobrir altres disciplines, com la gestió cultural o la composició. En aquest camp destaquen diversos pasdobles, obres per a banda juvenil, cançons sobre textos poètics i xicotetes peces de música de cambra, a més dels arranjaments per als espectacles «La música de la teua vida», «Un passeig per Broadway» o per al CD «Sol d’hivern. Cançons populars i d’esperança», en el que també participa com a director musical junt al grup alcoià VerdCel.  En 2017 inicia un projecte de recerca al voltant de la figura del compositor vila-realenc José Goterris Sanmiguel. Va aprofitar el seu treball de Fi de Títol per a plasmar aquesta tasca, mostrant la primera catalogació realitzada de l’obra d’aquest músic. L’interès despertat per aquest projecte l’ha portat a estudiar, actualment, un màster en Recerca musicològica i de l’Educació musical en la Universitat Autònoma de Barcelona.

 José Goterris Sanmiguel: catalogació de l’obra musical

Arreu de la geografia valenciana, les bandes de música han escrit la seua història quasi sempre de manera anònima, amb el treball colze a colze dels seus músics i, sobretot, del seus mestres. I el “mestre Goterris”, com era conegut al seu poble, no va ser un músic més. Amb la seua avantatjada facilitat per a aprendre i una marcada versatilitat musical, José Goterris Sanmiguel prompte es va convertir en protagonista de la vida cultural vila-realenca. No obstant, l’oblit ha cobert de pols les seues partitures, que en la majoria dels casos no van ser interpretades més que amb ocasió de la seua estrena.
Els estudis que fins ara han tractat la seua figura ho han fet sempre des del punt de vista biogràfic. Les poques ressenyes que es fan sobre la seua producció musical són incompletes i, en tot cas, no fan més que oferir una visió molt generalitzada de les pàgines més destacades. Encara que constitueixen una font d’informació molt important, s’allunyen molt del catàleg que hui podem trobar, ja que algunes de les obres s’han perdut i d’altres es conservaven sense conèixer la seua autoria.
Amb aquesta catalogació de l’obra musical de José Goterris s’ha aconseguit reunir tot el material que es custodia als tres principals arxius que conserven l’obra del mestre: l’Arxiu Municipal de Vila-real, l’arxiu de la Unió Musical la Lira de Vila-real i l’arxiu personal de José Miguel Meseguer Goterris, nét del compositor.


Juan Carlos Galiano: Génesis de la marcha fúnebre para banda en España y su recepción en la Semana Santa andaluza: José Antonio Cándido Gabaldá y Bel (1818-1870) y la revista musical El Eco de Marte (1856-1913)

Juan Carlos Galiano

Títol Professional de Música en l’especialitat de trompeta (CPM Andrés Segòvia de Linares, 2012), grau en Història i Ciències de la Música (Universidad de Granada, UGR, 2016), màster en Patrimoni Musical (UGR, 2017) i màster en Formació de Professorat d’Educació Secundària Obligatòria (UGR, 2018). Ha estat guardonat, en dues ocasions, amb el premi als Millors Expedients Acadèmics de grau per la Universitat de Granada. Ha col·laborat amb sengles capítols en tres llibres publicats i ha escrit a les revistes Música Oral del Sur, Cuadernos de Etnomusicología i Revista de Musicología. Ha participat en congressos nacionals i internacionals, i centra la seua investigació al voltant de les bandes de música i la música processional andalusa. En l’actualitat forma part del grup de recerca Patrimonio Musical de Andalucía (HUM 263) i és contractat Predoctoral (FPU) en el Departament d’Història i Ciències de la Música de la Universitat de Granada, realitzant la seua tesi doctoral baix la direcció d’Antonio Martín Moreno i Isabel Maria Ayala Herrera.

Gènesi de la marxa fúnebre per a banda a Espanya i la seva recepció a la Setmana Santa andalusa: José Antonio Cándido Gabaldá i Bel (1818-1870) i ​​la revista musical El Eco de Marte (1856-1913)

En 1856 apareixia a Madrid la revista musical El Eco de Marte (EdM), any en què el Músic Major de l’Exèrcit, José Antonio Gabaldá i Bel (1818-1870), va comprar la revista Música militar a Mariano Rodríguez Ros (1797-1856). En els seus més de cinquanta anys d’història i sota la direcció, en diferents etapes, de personalitats com Gabaldá, el clarinetista i editor Antonio Romero i Andía o les editorials Casa Dotesio i Unió Musical Espanyola, estem davant d’una publicació periòdica tenia com a objectiu dotar d’ repertori a les bandes militars. En aquest sentit, la revista va publicar més de dos mil obres tant originals com de transcripcions simfòniques i operístiques. Dins el repertori original per a banda publicat en EdM cal destacar la gran presència de la marxa fúnebre, gènere a la producció contribuir el propi Gabaldá.
Un dels contextos interpretatius on les marxes fúnebres publicades en EdM van gaudir d’una gran recepció durant la segona meitat del segle XIX van ser les desfilades processionals de la Setmana Santa andalusa. Així, arran de la publicació de les marxes de Gabaldá a EdM, van sorgir les primeres marxes fúnebres dedicades a germandats i confraries d’Andalusia.
Els objectius de la present comunicació són: a) fer una aproximació històrica als diferents períodes de EdM; b) catalogar les marxes fúnebres compostes per José Gabaldá publicades en els números que es conserven de l’esmentada revista; i c) estudiar la possible influència de les marxes fúnebres de Gabaldá en el primer repertori per a banda destinat a la seua interpretació en la Setmana Santa andalusa.


Marcial García Ballesteros: La revista Conductorama y otras ediciones francesas, como contribución al crecimiento y modernización de los archivos y plantillas de las bandas españolas

Marcial García Ballesteros

Va néixer a Requena el 29 de juny de 1958. Músic aficionat, ha segut alumne de Feliciano Antonio Yeves Descalzo i Rafael Bernabeu López. Amb deu anys va entrar a la Banda Municipal de Requena, que dirigia José Goterris, on va exercir com a percussionista. Després va ser fundador de la Societat Musical Santa Cecilia en 1977, i ha estat responsable durant diversos anys dels seus programes de mà. També va formar part del grup que va iniciar Radio Requena en els anys vuitanta, on va conduir programes de divulgació de música clàssica. Ha col·laborat a més en revistes com Música i Poble, Informúsica o Ritmo entre d’altres. És membre fundador del Centre d’Estudis Requenenses. També és membre de Avamus (Associació Valenciana de Musicologia) i en l’actualitat presideix Asremus (Asociación Requenense de Musicología), que va fundar el 2015.
El 1987 i 1996 va coordinar els actes commemoratius al voltant de les figures dels compositors requenenses Pedro Sosa López i Mariano Pérez Sánchez. Ha publicat la biografia d’aquest últim (Mariano Pérez Sánchez, 80 anys de Música Requenense) i ajudat a rescatar per a la seua interpretació i enregistrament discogràfic gran part del seu material musical.
Ha recopilat i catalogat quantitat de partitures musicals de molts compositors. Igualment té recopilada tota la producció localitzada de compositors requenenses o vinculats a Requena, especialment la de Pérez Sánchez, Pedro Sosa i José Sanchis Bosch. Al juny de 2018 ha presentat els seus llibres Zarzuela en Requena, historia de una pasión y Rondalla y Coros de Requena, el legado musical de Rafael Bernabeu, tots dos per l’Asociación Requenense de Musicología.

La revista Conductorama i altres edicions franceses, com a contribució al creixement i modernització dels arxius i plantilles de les bandes espanyoles

Les editorials musicals franceses, a través de comerços espanyols com l’establiment de música de Luis Tena, a València, van ser les principals proveïdores de música original o arreglada per a les nostres bandes de música, des de finals del s. XIX fins a les dues primeres dècades del s. XX.
Algunes d’aquelles partitures van calar immediatament en l’ànim dels directors, que les van incloure en concerts i entre les escollides per ser interpretades en els certàmens de bandes de València i altres ciutats, arribant fins i tot a ser obres obligades en aquests concursos sense que, curiosament , es conegués res dels seus autors a part del cognom. Entre aquelles revistes destaca la titulada Conductorama, de l’editorial parisenca Évette & Schaeffer, el format de butxaca, varietat de composicions i compositors i qualitat d’impressió, va contribuir especialment al coneixement de la música europea entre les bandes espanyoles.
Aquesta comunicació intentarà aportar dades sobre obres per a banda d’editorials franceses que es van anar incorporant als arxius de les bandes espanyoles a través dels comerços de música, gràcies a les quals es van anar coneixent i interpretant repertoris internacionals, tant d’obres originals per a banda com de transcripcions realitzades per directors militars francesos d’autors tan rellevants com Wagner, Verdi, Berlioz, etc., a més de contribuir, a partir de les instrumentacions, a la conformació de les plantilles bandístiques en forma molt similar a l’actual, mitjançant la introducció en les bandes espanyoles d’instruments de vent de patents franceses i d’altres països europeus.


VESPRADA

16:30-18:00 Taula rodona: el programa Música a la llum

Modera: Ernest Llorens (antic portaveu de la junta directiva de la FSMCV). Participen: Merche Femenia, Saül Gómez, Pere Vicalet (directors i col·laboradors de Música a la llum), Jorge García (Institut Valencià de Cultura – Generalitat Valenciana)

El projecte Música a la llum va néixer el 2016 gràcies al patrocini de Bankia a través de Bankia escolta València. Aquesta taula rodona recordarà primer les iniciatives dutes a terme per la FSMCV i la Generalitat Valenciana que van conduir a la posada en marxa de Música a la llum. Els directors participants comentaran després la seua experiència personal en la recuperació de repertori tradicional de banda duta a terme tant en els concerts anuals i els enregistraments de la Banda Jove Federal per a Música a la llum com des de la Banda de Dones de la FSMCV, unitats artístiques a les que han estat o estan vinculats.

Ernest Llorens Climent  (Alcoi, 1954). Funcionari de Carrera del Cos de Mestres en l’Especialitat d’Audició i Llenguatge (emèrit). Membre de la Junta Directiva de la FSMCV (Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana) de 2006 a 2014, havent estat coordinador de la col·lecció editorial Bitàcola Musical, de diversos projectes arxivístics i documentals així com membre del consell de redacció de la revista Música i Poble. És autor de diversos articles sobre les nostres societats musicals, havent exposat vàries ponències en diferents assemblees generals organitzades per la  FSMCV i la CESM (Confederació Espanyola de Societats Musicals). Ha sigut al llarg de 14 anys president de la Societat Unió Musical d’Alcoi, de la qual continua sent músic en l’actualitat, al mateix temps que prossegueix amb els seus treballs sobre recerca i documentació musical.

Merche Femenia, natural de Pedreguer, és professora superior de Flauta, professora d’Harmonia, Contrapunt i Composició, professora de Solfeig i Acompanyament i diploma elemental de Piano. Ha completat els seus estudis amb anàlisi musical i s’ha format com a directora al costat de músics com Enrique García Asensio, Joan Esteve, Manuel Hernández, José Rafael Pascual Vilaplana, Bert Appermont o Andrés Valero.
Compta amb una llarga trajectòria com a directora de banda. Ha dirigit, entre altres, la banda Bankia-Las Provincias, la banda de la Universidad de Almeria, l’Associació Musical Jalonense de Xaló, la Unió Musical Els Poblets. És a més directora convidada de la banda del Centre Artístic Musical de Pedreguer. Durant 2018 ha estat directora de la Banda de Dones de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV).
Merche Femenia és actualment professora de Llenguatge Musical i Iniciació Primerenca, així com a directora de la banda de l’Escola Municipal de Música de Pedreguer, de la qual és fundadora. A més, és autora del bloc d’educació musical www.misolesmusica.com i d’obres didàctiques com Flautopía, Método creativo para Trombón, El Libro de Solfa, Solfa.musica.es i Cuadernos de Música, entre d’altres.

Jorge García va néixer el 1961 a València. Llicenciat en Filosofia per la Universitat de València (1984) i màster de Música per la Universitat Politècnica de València (2010), va exercir el periodisme cultural i des de 1990 treballa per a la Generalitat Valenciana, actualment en la direcció adjunta de Música de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), en l’àmbit de les publicacions, la documentació i la gestió del patrimoni. És coautor de diversos llibres i enciclopèdies de jazz i ha comissariat exposicions sobre aquest gènere per a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), la Biblioteca Nacional de España, la Universitat de València o la Fundació Bancaixa entre altres institucions. També ha estat coordinador general i redactor del Diccionario de la Música Valenciana (Iberautor / Generalitat Valenciana), aparegut el 2006, i ha publicat articles sobre l’edició musical a València i la història de la documentació musical a Espanya. Entre 2008 i 2012 ha estat president de l’Asociación Española de Documentación Musical (AEDOM). El 2013 va ser codirector del congrés internacional El jazz en España (València). És soci del Centre Instructiu Musical de Benimaclet i des 2016 coordinador del projecte Música a la llum.

Saül Gómez Soler naix a Ontinyent (València) el 1982. És titulat en Percussió i Composició pel Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València. Ho és també en Direcció d’Orquestra pel Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona. Ha estudiat direcció de banda a la ISEB a Trento (Itàlia) amb Jean Coober, Felix Hauswith, Carlo Pirola i Franco Cesarini. Ha dirigit diverses formacions bandístiques, tant a Espanya com a diferents ciutats d’Europa. Actualment és director de la Agrupació Musical Santa Cecília de Castalla, la Unió Musical Contestana i la Orquestra Simfònica Caixa Ontinyent.
Ha tingut l’oportunitat de dirigir a prestigiosos solistes internacionals com Vasko Vasilev, Pacho Flores, José Franch, Francesca Calero, Luis González, Roberto Turlo, Juan Llac o Pablo Zinger, i ha estrenat obres de Bernardo Adam Ferrero o Andrés Valero. Actualment, centra la seua carrera a la composició de música simfònica i música per al sector audiovisual. En aquest àmbit, ha rebut tres nominacions als Hollywood Music in Media Awards de Los Angeles i una per als premis Jerry Goldsmith.
Ha guanyat nombrosos premis, entre els quals el Primer Premi i Menció d’Honor al Certamen Internacional de bandes de música d’Altea i el Segon Premi en el Concurs Nacional de Composició de Marxes Processionals Ciutat de Toledo. A més, la FSMCV li ha lliurat en dues ocasions un Premi Euterpe: el 2007 a la millor composició amb l’obra Adalil i el 2013 a la millor gravació al costat del Cercle Musical Primitiva d’Albaida amb el CD Llenguatge Universal. Ha rebut diferents encàrrecs com la composició de l’obra obligada al Certamen Internacional de València de 2015, música de cambra per a l’orquestra de RTVE, l’obra obligada per al festival Percudeix 2016. També ha rebut encàrrecs de prestigiosos solistes internacionals com José Franch o el duo Madrid Okho. En 2018 ha estrenat obres a Vancouver (Canadà), Texas (EUA) i la seua música ha sonat en auditoris del Japó, Bèlgica, Holanda, Itàlia i Colòmbia. Podem trobar les seues obres editades a Piles i Molenaar i enregistrades en diferents CDs.

Pere Vicalet, nascut a Gata de Gorgos (Alacant), és una de les joves promeses espanyoles en l’àmbit tecnològic-musical. En 2017 debuta com a director al Palau dels Arts Reina Sofia de València estrenant l’òpera electrònica La Mare dels Peixos, a més de guanyar el Premi Jove Talent de la Comunitat Valenciana en la categoria de Cultura. Posteriorment va ser nomenat director titular de la Jove Banda de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, càrrec que assumeix amb tan sols 29 anys, la qual cosa el converteix en el seu director més jove de tots els designats fins ara.
Pere Vicalet és Catedràtic de Tecnologia Musical del Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València, a més de director, compositor i artista digital. En aquest camp, ha creat i investigat diferents programaris relacionats amb la pedagogia musical, la creació visual i sonora, i els processos a temps real mitjançant sensors. Sens dubte, música, vídeo i tecnologia cobren un sentit especial en els temps multidisciplinaris que corren i això es resumeix en la tasca musical pionera de Pere Vicalet.

19:00-19:45 Conferència de José Rafael Pascual Vilaplana: De Gabrielli a Johan de Meij: una aproximación histórica al repertorio de banda

José Rafael Pascual-Vilaplana

Muro (Alacant), 1971. Estudia bombardí i piano a la Unió Musical de Muro i als conservatoris d’Alcoi i València. Estudia Direcció de Banda amb Jan Cober i Eugene Corporon i Direcció d’Orquestra a Viena amb Karl Österreicher i Hans Graf. Actua com a director convidat a Alemanya, Argentina, Colòmbia, Cuba, Eslovènia, França, Itàlia, Holanda, Portugal, Romania, Suïssa, Uruguai i USA tant en formacions orquestrals com bandístiques, entre les quals les bandes Nacional de Cuba, Marina Reial d’Holanda , Municipal de Buenos Aires, Sinfónica de Montevideo, Nacional Juvenil de Colòmbia, SAF Army Band d’Eslovènia, Aulos de Suïssa, municipals de la Corunya, Alacant, Barcelona, ​​Madrid, Palma de Mallorca, Pontevedra, Vitòria, Santa Creu de Tenerife, Santiago de Compostel·la, i dels conservatoris superiors d’Oviedo, Canàries, Granada, Musikene … i les orquestres Simfònica del Vallès, Simfònica de Múrcia, Filharmònica de Gran Canària, Simfònica de Castella i Lleó, Accademia La Fenice de Venècia.
Ha segut director titular de les bandes de Castell de Castells, Unió Musical Yátova, Unió  Musical de Bocairent, Agrupació Artístico-Musical de Xixona, La Nova de Xàtiva i Unió Musical de Muro, a més de principal director de l’Orquestra Simfònica d’Albacete de 2001 a 2013.
Les seues composicions són interpretades i gravades assíduament per diferents bandes europees, americanes i asiàtiques. Rep nombrosos encàrrecs d’importants festivals espanyols així com de solistes de prestigi. Té registrats trenta CD com a director a més de diversos DVD.
És guanyador dels concursos internacionals de direcció del WMC de Kerkrade (Holanda, 1997) i de la EBBA a Birmingham (Anglaterra, 2000). El 2004 rep el Premi Euterpe de la FSMCV en les categories de Direcció de Banda i de Composició. El 2010 rep el Premi Nacional de Música Morales Nieva del Festival de Música de Castella la Manxa.
És director titular de la Banda Municipal de Bilbao des de 2015 i de la Banda Municipal de Barcelona des 2018. És principal director convidat de la Banda Simfònica Portuguesa de Porto des de 2010.
www.pascualvilaplana.com

‘Música a la Llum’ descobreix el ric patrimoni de les Societats Musicals


Més informació